L'ambició refistolada de Dick Cheney

Reduir els marges de l’idealisme a fi de fabricar antídots, neutralitzar bé les alternatives. Els polítics organitzen la sobirania del poble i el capitalisme organitza els polítics. Penetració dins l’Estat d’un individualisme liberal que domina les classes socials i organitza l’administració, de tal manera que tot, paradoxalment, hi està supeditat; fins i tot les llibertats civils —però només si cal. Una Administració forta amb el monopoli de l’ús de la violència que té per objectiu superior atomitzar la societat, contrarestant, tot el que sigui possible, una mala impressió que té el poble, la sospita que l’Estat li és aliè.

La trajectòria de Cheney val de paradigma perquè sempre ha sabut fer bons negocis amb la política com a referència. L’any 1989, Bush pare el nomena secretari de defensa USA i ell s’implica de ple en la guerra del Golf. L’any 1992, el Pentàgon va pagar una subvenció a l’empresa petroliera Halliburton, subsidiària de la Brown&Rost, perquè elaboràs un informe classificat sobre companyies privades que havien de proveir de suport logístic les tropes americanes, desplaçades en zones de conflicte arreu del món. Halliburton, sota l’empara d’informes propis, signa un contracte de cinc anys amb el Cos d’Enginyers de l’Exèrcit USA. L’any 1995, Dick Cheney és contractat per la companyia, en la qual ocuparà alts càrrecs fins al mes d’agost de l’any 2000. Dada rellevant: Cheney s’enriqueix i la Halliburton esdevé un dels principals contractistes del Departament de Defensa. Tot això està publicat, no dic res de nou —Joan Carrero,  president de la fundació S’Olivar, a Mallorca ha desplegat una feina de divulgació impagable—, simplement intent fer una interpretació.

L’any 1997, Cheney va contribuir a crear el «Project for the New American Century (PANAC)», un think tank d’extrema dreta, oficialment de caràcter educatiu, dedicat a impulsar el lideratge dels USA arreu del món. L’organització es dedicà a bastir d’ideologia —defensa de la tradició moral— el nou impuls imperialista, ben connectada amb l’exèrcit i la diplomàcia. El mes de gener de 1998, tres anys abans de l’atac a les Torres Bessones, ja es dedicaven a bastir les justificacions que havien de menester contra el règim de Saddam Hussein. Posteriorment, com a vicepresident de l’administració de Bush fill, Cheney va declarar la guerra a l’Iraq. Abans havia estat assessor de Bill Clinton i després, en acabar el mandat de Bush, l’empresa Halliburton el va beneficiar amb una jubilació de quaranta milions de dòlars.

Segons l’estudi «La privatització de la guerra. Violència, empreses militars i seguretat privada», fet per Letícia Armendáriz i Jordi Palau-Loverdos, una de les funcions del «Project for the New American Century» seria el de contribuir a traslladar el monopoli públic de l’ús legal de la força militar al privat, a fi de garantir que la guerra generi beneficis econòmics a les empreses militars i de seguretat privada (PMSC, segons l’acrònim anglès). L’estratègia dels think tank seria la de contribuir a crear les condicions de conflicte per fer més necessari el negoci militar de la seguretat privada. En haver acabat la guerra selectiva, l’exèrcit invasor se’n va del país i les PMSC hi queden per a protegir i reconstruir el país prèviament devastat.

Guerres selectives: per què les campanyes occidentals contra Iraq, Líbia, Iran o Síria deixen sempre de banda Israel, si resulta que Israel està en disposició d’usar armes nuclears? Com és que Obama no ha pres mesures contra Israel, si d’aquesta manera hagués garantit l’estabilitat internacional i hagués contribuït a pacificar Iran i tot la regió? Doncs, principalment perquè el negoci privat de la guerra és compartit amb Israel. Per ventura després també per raons geoestratègiques. Segons Armendáriz i Palau-Loverdos, més que el robatori de matèries primeres, el gran negoci està en la venda d’armament i en l’establiment, als països espoliats i sotmesos, d’empreses de seguretat que, per suposat, violen impunes drets humans.

El grau d’implicació en crims de guerra afecta tant les administracions demòcrates com les republicanes i els nord-americans ho veuen. Ara, fins a quin punt i de quina manera aquestes polítiques devastadores creen inquietud, desànim, incapacitat de comprensió, entre la població USA, seria cosa ben interessant de saber. Aquesta aliança, més que evident per a la població nord-americana, entre el poder militar, el poder de les finances i el poder polític, segurament crea desconfiança, repulsió comunitària. Ha estat determinant, en les darreres votacions?.

La impressió d’una correlació de forces que tanmateix garanteix un despotisme il·lustrat recurrent, insolucionable. L’investigador Palau-Loverda ho denunciava anys enrere: el cop d’estat mundial ja l’han pegat. La sensació d’una desregulació de gran abast a costa de l’estat de dret i de les llibertats democràtiques integrals, lluny de ficcions. La fatiga que provoca un Sistema que sempre, inevitablement, s’ho empassa tot coll avall.  El clima inadequat que provoca una seguretat excessivament aclaparadora, com si el món hagués de ser lleig per decret, igual que el d’una postguerra permanent. Potser per aquí van també els indicatius que ens permetrien entendre la derrota per la mínima de Hillary i Barak Obama, la resposta a la pregunta cínica que Trump va fer a les feministes —llegítimament fartes de la lluita, sorprèn que tan ben constituïda com està la seva brega, encara tenguin presència d’ànim— que es manifestaren el dia que va prendre possessió del càrrec: per què no anàreu a votar?.