Sostenibilitat i turisme

Cal recordar que el terme «sostenible» fa al·lusió a les activitats humanes, sobretot l’econòmica, que haurien de permetre satisfer les necessitats del present i dels presents sense hipotecar les de futures generacions. Això implica una mirada complexa a la realitat, i al propi concepte: la sostenibilitat ha de ser ambiental, i alhora social i econòmica. Són els tres vectors del desenvolupament. En base a aquests tres vectors, és fàcil determinar que el nostre model de desenvolupament, el capitalisme en general i el model econòmic de quasi-monocultiu turístic a les nostres Illes, és insostenible: insostenible ecològicament, perquè necessitaríem sis arxipèlags per mantenir les pautes de consum actual; insostenible socialment perquè avançam (o més ben dit, retrocedim) cap a una societat fortament inequitativa, precària i amb alts índexs de pobresa; insostenible econòmicament, perquè ens ho jugam tot a una sola carta, el turisme, i som tremendament depenents de factors externs.

La «sostenibilitat» és, per tant, un paradigma i a la vegada una recerca: res no és sostenible, sinó que en tot cas intenta ser-ho. El turisme com a activitat humana, és d’entrada insostenible: només pel fet de viatjar al poble veïnat, ja generam emissions de CO2, entre d’altres impactes. En el nostre cas, apart de les emissions dels vols que a més no se quantifiquen, afegiu les dels milers de cotxes que ens converteixen en una de les regions del món amb més cotxes per habitant, el consum de territori tant d’habitatges com d’infraestructures, la importació massiva de queviures i commodities, la generació (i incineració) de residus, els consums energètics, d’aigua...

Si ja és mal de fer reduir els impactes de tot això (que en tot cas hem d’aspirar i assegurar que minimitzam) imagineu-vos com punyetes hem de promoure un turisme «sostenible» en la perspectiva de creixement d’entre un 5 i un 10% dels turistes que ens visitaran només per enguany, i després d’haver batut rècords la temporada passada, i l’anterior, i l’anterior ... Per, tanmateix, retrocedir en posicions pel que fa al PIB en relació a altres CCAA, retrocedir en termes socials, i retrocedir en termes ambientals.

Perquè aquesta és una altra de les contradiccions associades al terme «sostenible»: no hi ha «creixement sostenible» possible, llevat d’aquells sectors que estan d’alguna manera infrarrepresentats en termes d’equilibri econòmic: podem i hem de créixer en indústria, agricultura, innovació i cura de les persones i del territori, però pel que fa al turisme i als turistes, de forma global, el que cal és decréixer, per molt que això soni malament i es faci servir per generar alarmes. Si ho voleu en uns termes més suaus: no hem de menester més, sinó millor turisme, i hem de concretar les línies d’acció que ens permetin aconseguir-ho sense perdre massa temps en debats estèrils.

Allò que ens hauria d’alarmar és el risc de col·lapse, però tampoc no hem de ser ingenus i pensar que això ho arreglarem amb eines o mesures puntuals (l’impost turístic o ecotaxa, per exemple), ni canviant d’un dia per l’altre un model oligopòlic per un d’economia col·laborativa (quan parlam de relacions de poder que van molt més enllà de les urnes). El full de ruta cap a un «turisme sostenible» o si voleu, un turisme que persegueixi la sostenibilitat, passa per algunes receptes de sentit comú: en primer terme, democratitzar la presa de decisions econòmiques. Però també començar a establir límits a la capacitat d’allotjament, a la capacitat de càrrega dels nostres espais naturals, siguin parcs, paratges o platges. Generar sinèrgies a partir de l’activitat turística amb els sectors que sí que han de menester créixer mentre decreixem en allò que ens sobra. I sobretot, tenir clar que això serà un procés de transició més llarg del que ens agradaria, entre altres coses perquè partim del que hi ha, i no del que ens agradaria, i perquè aquesta és la mare del vertader canvi.