TW
6

Ahir vaig viure al Parlament una de les sessions més surrealistes de la meva curta etapa com a diputat. Va comparèixer en qualitat de senador autonòmic el flamant senador i expresident José Ramón Bauzá, acompanyat a la Mesa de la comissió d'afers institucional pel secretari de la mateixa, l'exvicepresident Gómez, el fiel escudero del Quixot de Marratxí. Un expresident i un exvicepresident, ara amb uns rols un i altre ben diferents, retrobats a la mateixa taula i havent de donar comptes: és la grandesa de la democràcia i el resultat, utilitzant una expressió molt seva, de la majoria silenciosa (o en el nostre cas, sorollosa) de les urnes.

De principis de juliol a finals d'octubre l'única intervenció del senador Bauzá ha estat, en qualitat de portaveu adjunt del PP a la comissió de Defensa, la defensa (valgui la redundància) del pressupost del Ministeri de Defensa, amb un entusiasme patriòtic que podeu comprovar aquí. En demanar-li si aquesta era la millor manera de desplegar la seva tasca com a senador au-to-nò-mic per Balears, la seva resposta va ser que la funció de la «defensa nacional» és molt important, per no dir que la més important, «com ara es demostra ara amb la lluita contra l'amenaça yihadista»... De jutjat de guàrdia!

De poc serveix reconèixer que les relacions entre l'estat i les nostres illes, sobretot en termes de fiscalitat, són una de les claus dels nostres problemes, i no fer res de res per arreglar-ho, ni quan has estat President, ni ara que ets senador i no tens altra cosa a fer. Tres mesos d'activitat senatorial és cert que potser no donen per molt, però com vaig dir-li al quasi-flamant senador: els símbols són importants, de fet el PP de Bauzá va imposar una Llei de símbols, i ahir venir al Parlament de les Illes Balears lluint una bona bandera d'Espanya a la pulsera i un pin del Senat, tot un auguri de quin serà el seu pla de feina.

El més lamentable de tot és que hi hagi polítics com Bauzá incapaços d'aprendre res de tot el que ha passat, per molt evident que hagi estat la lliçó de les urnes. Triar els afers militars i prioritzar la defensa de l'increment del pressupost armamentístic mentre t'oblides de la terra i la gent que has de defensar està entre el fetitxisme malaltís i la desvergonya. Que els qui et consideraven el líder suprem i inqüestionable fins fa quatre dies reneguin de tu deu ser dur, però fer com si no hagués passat res en aquests mesos és tenir una gran cara dura. Però fer servir el drama del terrorisme per tenir una coartada, senzillament: no té nom.