De la llibertat de religió a la llibertat de nació

Però resulta que quests dies n'hem sentits una bona guarda que han pegat el crit al cel perquè En Germà Gordó, el Conseller de Justícia del Principat s'és manifestat favorable a oferir (oferir, no imposar) la doble nacionalitat als balears, valencians, catalans de la Franja i nordcatalans que, lliurement, vagin endarrer de compartir-ne amb els ciutadans de la República Catalana del Principat.  Reparem-ho bé: no ha dit en cap moment que els ciutadans 'hagin de' tenir la nacionalitat catalana.  No.  Ha dit que 'puguin' tenir-la.  Així és que ha parlat d'una llibertat de nacionalitat.  No de cap obligació.  D'obligació en parlen -en parlen, no: n'imposen- Espanya i França.  Aquests dos estats sí que van ben alerta a deixar-nos triar qui som, qui volem ser, d'on venim i cap a on volem anar en qüestions de nacionalitat, d'identitat, de llengua ni de cultura.  Tant si volem com si no, dels Pirineus cap amunt enrosquen el carnet francès als compatriotes de la part continental de l'antic Regne de Mallorca, és a dir, als nordcatalans i, dels Pirineus cap avall, ens enrosquen el carnet espanyol.  Llavors, el 'gran argument' que ens enfloquen sempre seguit si gosam manifestar el nostre sentiment de pertinença nacional és '-¿Y qué pone tu carnet?'.

Jugaria messions que la República Catalana del Principat procurarà respectar la doble nacionalitat als seus ciutadans d'origen espanyol que vulguin conservar l'antiga nacionalitat espanyola devora la nova.  Estic segur que Espanya n'estarà ben contenta.  Jo també.  Quin mal hi ha?  I, si és bona per als espanyols del Principat la llibertat de conservar llur nacionalitat d'origen, em voleu dir per què ha de ser cosa tan dolenta, tan brutanxa, tan emmaleïda i tan criminal la mateixa llibertat per als ciutadans de la Catalunya del Nord, de la Franja, del Sud i de les Illes que, voluntàriament, la vulguem exercir?

Espanya, a més d'oferir la doble nacionalitat als sefardites, també n'ofereix als ciutadans d'Andorra, de l'Argentina, de Bolívia, del Brasil, de Colòmbia, de Costa Rica, de Cuba, de la República Dominicana, de la Guinea Equatorial, d'Equador, de les Filipines, de Guatemala, d'Hondures, de Mèxic, de Nicaragua, de Panamà, del Paraguai, del Perú, de Portugal, de Puerto Rico, del Salvador, de l'Uruguai, de Veneçuela i de Xile que la vulguin.  Què trobaria Espanya si qualsevol esburbat l'acusàs de voler pegar grapada imperialista a tots aquests països i de voler-se'ls fer seus?  Trauria cap enlloc? 

De casos com els que trec com a exemple en aquest article, n'hi ha una carretada arreu del món.  I, amb la mobilitat de persones i de poblacions que la globalització ha duita, no dubteu que, com més anirà, més n'hi haurà.  Estic segur que, almanco a Europa, que és un mosaic de nacions i de nacionalitats, aviat ni els antics estats-nació ni tampoc els nous no serviran com a tanques, com a vedats, com a oasis com sempre han aspirat a ser, on només hi hagués un tipus ideal de ciutadans, tots amb la mateixa llengua, els mateixos costums, la mateixa formació ideològica en temes històrics i culturals, els mateixos referents en mites nacionals, en dates històriques, la mateixa identificació amb una bandera, unes seleccions esportives, unes mateixes estatístiques analitzadores de qualsevol tema social, en una paraula, amb la mateixa visió general del món i de la vida.  No.  Com més anirà, més independent serà la identificació nacional dels ciutadans de llur lloc habitual o temporal de residència.  I encara més amb les noves tecnologies.  Ja no és gens estrany que un resident a Mallorca produesqui o consumesqui cultura alemanya o marroquina o anglesa.  Tampoc no ho és que un resident a Berlín produesqui o consumesqui cultura turca o italiana o espanyola.  Ni que un resident a Madrid en produesqui o en consumesqui de portuguesa, de senegalesa o de catalana.  Ni que un resident a Ucraïna faci igual amb la cultura russa i a l'inrevés.  Per tant, les fronteres estatals ja no seran tanques com les gàbies que separen els animals uns dels altres en un zoològic.  No ho seran, tant si això agrada als estats com si els emprenya.  I, davant aquesta nova realitat, Europa es veurà ben aviat obligada a establir unes regles de joc que gestionin aquest fet sense traumes, sense escarafalls, sense histerismes ni arrabassades de cabells.

De fet, com va passar amb l'obertura del dret a vot -el sufragi universal- o com va passar amb el reconeixement de la llibertat d'expressió, això ja és passat també l'obertura de les religionsa la llibertat de culte.  Qui ho hauria dit a Europa, altre temps tan únicament, caparrudament i obligatòriament cristiana?  Avui en dia resulta impossible dibuixar un mapa de les religions: qui és capaç de pintar-ne el mapa a Europa -ni el mapamundi-?  Pertot arreu hi ha qualque catòlic, qualque protestant, qualque jueu, qualque musulmà, qualque budista, qualque agnòstic, qualque ateu.  I no passa res.  Idò ben igual passarà -bé, no: ja passa- amb les nacionalitats. 

El problema, però, són les esglésies caduques i ràncies que encara vénen a ser els antics estats-nació en aquesta autèntica nova religió obligatòria que és la pertinença nacional.  Aquestes esglésies esbrellades, esbaldregades i apuntalades es neguen obstinadament a renunciar als seus sants -o sia, els mites nacionals que ens inculquen a escola-, a la fixació dels seus pecats -com, per exemple, no identificar-se amb l'estat-nació, no emocionar-se amb la selecció nacional de futbol- a les seves festes de guardar -diades de la raça, de la constitució i festes per l'estil- a la seva bíblia -la sagrada Constitució- als seus capellans -els tele i ràdiopredicadors- a les seves capelles, ermites, esglésies i catedrals virtuals -cada diari, ràdio i televisió que propaga llengua nacional i ideologia les vint-i-quatre hores del dia i els tres-cents-seixanta-cinc dies de l'any- i tots quants de paral·lelismes que hi podeu trobar per poc que els hi cerqueu.

Però la Història no s'atura.  Els temps evolucionen i a cada fonamentalisme li arriba el seu acabatall.  Com va passar a Europa i a tot Occident amb la religió, que hi va passar de tenir un domini fonamentalista absolut a ser una llibertat personal de culte, això mateix passarà amb la nacionalitat.  De l'estat-nació com a principal i gairebé única forma de vida col·lectiva, anam passant a passes de gegant a la llibertat de nacionalitat.  A una espècie de lliure tria de nació.  Visquem allà on visquem.  De la llibertat de religió, aviat passarem a la llibertat de nació. 

Calmau-vos, senyors nacionalistes espanyols, francesos, anglesos, alemanys, russos i de tot pelatge: preneu una tassa de camamil·la i agafau-vos la vida amb més filosofia.  Exaltar-vos tant no treu cap enlloc.  Ni és bo per la vostra salut.  Estimem-nos tots.  Siguem bons veïnats.  Visquem i deixem-nos viure.