Regeneracionisme

Tornam a poder observar una tendència molt espanyola que, durant un parell de dècades, havia romàs amagada. Però fa com el Guadiana, i va apareixent i desapareixent; es veu, i de sobte se’n perd la pista, i una mica més endavant es torna a veure. Es tracta de la tendència a trobar, cada parell (de vegades pagès) de dècades, una formació política, un moviment social, alguna cosa, que puguin fer passar per la clau que portarà a la regeneració del Regne d’Espanya o, el que hauria de ser la mateixa cosa, la societat espanyola.

Sense anar més d’un segle i busques endarrere, ens trobam la reacció de determinats sectors intel·lectuals davant la sotragada que va suposar per a Espanya la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Els referents d’aquella anomenada Generación del 98 varen quedar tan catatònics, amb l’ensulsiada de l’imperi espanyol, que (alguns) consideraren que s’havia de regenerar el país, que s’havia de modernitzar, que s’havia d’adaptar al nou segle… Els empenyia el dol per la pèrdua, un profund nacionalisme i, no ho obviaré ni ho minimitzaré, un profund patriotisme.

En aquella mateixa època, s’havia començat a consolidar el catalanisme polític. El catalanisme també volia la regeneració. En aquella època, optava per intentar la regeneració d’Espanya, i veia en una Catalunya més moderna, més industrial, més europea i més oberta la possibilitat que esdevingués catalitzador per al conjunt de l’Estat. Des de la mateixa Generación del 98 primer, i des dels seus hereus intel·lectuals i polítics poc més endavant, emperò, es va veure el catalanisme com un dels enemics a abatre. Com que no tenien gens ni mica de cultura de la pluralitat, consideraren que el nou moviment polític i cultural constituïa un element disgregador. I, en comptes d’aferrar-s’hi com a un clau ardent, com a una esperança autèntica per al conjunt dels espanyols, el varen combatre amb armes i bagatges (inicialment, només armes intel·lectuals, però temps arribaria en què les armes fossin també absolutament reals i tangibles).

La primera etapa regeneracionista se la va cruspir la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Però aviat en va sorgir una segona onada, amb renovellada embranzida. Em referesc, naturalment, a l’època de la II República. S’obria una nova esperança. La República suposava un segon intent, ben seriós, de regeneració d’Espanya. Però novament va topar amb l’escull de la manca de cultura de la diversitat. Molt a contracor, acceptaren estatuts d’autonomia per a Catalunya i per al País Basc, però ho feren com una espècie de mal menor, no perquè hi creguessin ni perquè ho considerassin el millor per a tots plegats. Va ser una etapa que va bascular entre el que aleshores anomenaven “conllevancia” (haver-se d’aguantar mútuament encara que no se suportassin) i la repressió pura i dura (el bienni 1934-36 en constitueix una bona mostra). La guerra dita civil i el franquisme varen liquidar aquesta nova possibilitat de regeneració de l’Estat espanyol. I, altra vegada, la liquidació se’n va emportar per davant el catalanisme polític, com una nosa impossible d’aguantar.

Després de quaranta llarguíssims anys de dictadura franquista va venir la transició a la democràcia i, quan aquesta es va consolidar, aparegué un nou intent regeneracionista: el que varen protagonitzar els “joves nacionalistes espanyols” del PSOE, liderats per un impolut Felipe González, amb el suport de la socialdemocràcia alemanya. La transició ja havia liquidat, a la seua manera, la possibilitat d’una Espanya plural, a través del “cafè per a tothom”, consistent a convertir totes les “regions” en “comunitats autònomes”, perquè ningú no pogués visualitzar la pluralitat nacional real (de quatre nacions) existent al regne d’Espanya. Aquesta nova etapa regeneracionista se’n va anar pel pedregar, pel que tothom ja sap, i que seria llarguíssim d’analitzar en un paper com aquest (ni tan sols de resumir). Un estat federal asimètric (és a dir, el catalanisme, altra vegada) en va ser la víctima propiciatòria.

I, finalment, sembla que tothom es torna a aferrar al regeneracionisme com a un clau ardent. Els regeneracionistes d’ara, emperò, també s’estimen més combatre el procés que es viu a Catalunya, en comptes d’assumir-lo. El fet mateix que s’estableixin a Catalunya com si fos part consubstancial del seu país diu molt del nacionalisme que practiquen. Si no, haurien buscat un referent als Països Catalans, però no s’hi haurien establert. I no veuen que no intentar aprofitar l’oportunitat que els pot brindar la independència de Catalunya constitueix un suïcidi per al regeneracionisme que diuen defensar. Per al catalanisme, la lliçó és ben clara: no s’hi ha de perdre ni un minut més. La gent, almanco, ja ho ha entès així.

BERNAT JOAN I MARÍ