L'autèntic Sant Nicolau?

Sant Nicolau, patró de totes les Rússies, és també el patró de la ciutat italiana de Bari. Figura que a la seua catedral hi ha, com a mínim, una part dels ossos que formaren l’esquelet del sant. Però l’home no era de Bari, sinó que procedia de Lísia (actualment, Anatòlia, Turquia). Concretament, havia mort i figura que almanco una part dels seus ossos són enterrats a Mira. He pogut assistir al fervor dels peregrins russos venerant la tomba de Sant Nicolau, a Mira, i només s’assembla al fervor que vaig percebre a la tomba d’Eyub el-Ansari, company del Profeta, a Istanbul. Certament, ortodoxos i islàmics poden mostrar índexs de fervor ben comparables.

Però resulta que, a més a més, Sant Nicolau no devia ser lisi –gentilici dels antics pobladors de la costa de Lísia, que tenen en comú amb els occitans càtars que varen preferir suïcidar-se en massa abans d’acabar en mans de la dominació estrangera-, ni, per descomptat, turc (els turcs originals encara es trobaven ancorats al que avui és l’oest de la Xina, Uigúria), sinó grec. Una gran part del que va ser la Grècia clàssica i postclàssica –començant per la ciutat més impressionant de l’Orient Mitjà, Constantinoble, Istanbul- es troba situada dins l’actual Turquia. Naturalment, Sant Nicolau és venerat, tant per part dels grecs, com dels cristians turcs, com dels cristians russos, d’acord amb el ritual ortodox (a Bari, en canvi, el nostre sant s’ha fet catòlic).

Mira és al bell mig de la costa de Lísia, de manera que es tracta d’una població marinera. Bari és a la costa adriàtica: més mar. Degué ser la proximitat a la mar el que va fer que Sant Nicolau fos considerat, potser a partir del segle X o així, el patró dels mariners. I la seua devoció es va estendre més enllà de la Mediterrània, fins a les costes atlàntiques i el mar del Nord. Trobam, per exemple, que, al segle XV, Saint Nicholaas (abreujat Sanniklas) era venerat com a patró pels mariners holandesos.

Varen ser aquests mariners holandesos els que varen crear el primer enclavament d’europeus a l’illa de Narangasset (actualment Manhattan, Nova York). Naturalment, els mariners dels Països Baixos no li varen posar Nova York a la ciutat que avui coneixem com Nova York, sinó –en consonància amb la seua procedència- Nova Amsterdam. I Nova Amsterdam va venerar Sant Nicolau, Saint Nicholaas, Sanniklas, que, escoltat per orelles angleses i pronunciat a l’anglesa pels immigrats que hi arribaren procedents de York (i que li posaren Nova York), sonava com Santa Klaus.

El mite dels regalets ve del fet que Nicolau era fill d’una família benestant, amb potencial econòmic, gràcies al boiant comerç d’aquella àrea de la Mediterrània, però va quedar orfe de ben jovenet. I a ell el comerç marítim es veu que no el motivava especialment, però tenia bon cor. Diu la llegenda que el primer gran regal que va fer va ser la dot per a una al·loteta que es volia casar però no tenia diners, i aquest bon vesí n’hi va proveir. Darrera ella, s’hi casaren les altres dues germanes, gràcies a la generositat del jove monjo (cada vegada menys) ric.

A Occident, el mite de Nicolau es va encreuar amb determinades tradicions saxones o celtes, que atribuïen a un vell rabassut amb barba blanca i un sarró a l’esquena la capacitat de fornir regals durant determinades celebracions (que varen acabar sent les pròpies del Solstici d’Hivern, és a dir, Nadal). I de les dues tradicions –la pagana i la cristiana- en varen fer el mix-max que avui encara funciona.

He comentat aquests aspectes, potser alguns no gaire coneguts, de la vida de Nicolau per posar de manifest que això de la globalització no és un fenomen dels últims anys, com alguns ens volen fer creure. Fixem-nos en aquest grec, assentat a Lísia, d’ascendents lisis?, avui Turquia, transportat post mortem i només en part a Bari, Itàlia, patró dels mariners d’Amsterdam, que el porten a venerar a Nova Amsterdam, posteriorment Nova York per mesclum anglès, patró endemés de totes les Rússies (siguin quantes siguin), i fornidor de regals, amb barba blanca i gorro vermell a la franja que va del Canadà a Nova Zelanda i de l’Argentina a Noruega.

Potser haurem de tornar a la lluna per agafar-ne consciència. El nostre planeta és blau. Planeta Blau en diuen, alguns, de la Terra. I és un. Ben globalitzat. El va globalitzar la mar, a partir del moment que als humans no ens va fer por construir embarcacions i passejar-nos-hi d’una banda a l’altra. L’autèntic Sant Nicolau, al cap i a la fi, és la Globalització.

En fi, esper que en Nicolau de Bari, o el follet de la barba blanca, hagi estat generós. I que l’any 2014 ho mantengui i ho augmenti.

BERNAT JOAN I MARÍ