Les pregàries de Ratzinger

Quan vaig llegir la notícia de la decisió de Benet XVI, el cardenal Ratzinger, de renunciar al pontificat i de dedicar la resta de la seva vida a l'oració i a sol·licitar per a ell i, més encara, per al món l'ajut de la Divina Providència, vaig pensar en Karl Popper, probablement el filòsof més influent del segle XX. Per si de cas tenc algun lector jove, circumstància molt poc probable, li aclariré que, segons els catecismes que vàrem estudiar els de la meva generació, la Divina Providència (DP) era un terme teològic que indicava la sobirania, la supervisió, la intervenció o el conjunt d'accions actives de Déu en els socors dels homes. Si em vaig recordar de Popper és perquè Sir Karl posa l'existència de la DP com a exemple d'una proposició no científica. Perquè, a diferència de les que sí que són científiques, no hi ha cap manera de desmentir l'existència de l'entitat esmentada. Si algú implora -argumenta Popper- la DP i demana que li toqui la loteria, i li toca, això confirma la seva existència, però, si no li toca, els qui hi creuen li argumenten que la DP, que veu més enfora que els homes, ha pensat que amb l'ajuda dels doblers que li haurien tocat podria pecar de gola o de luxúria, és a dir, condemnar-se, i això seria el pitjor negoci que podria fer en aquesta vida. Jo no sé si Ratzinger ha tengut mai l'avinentesa de poder llegir Popper -probablement no- però, tot i així, em sembla admirable, per no dir incomprensible, la idea d'intentar, mitjançant la pregària, arrangar els desastres que esdevenen al món. Desastres de caire social -fam, guerres, injustícies, etc.- però també de caire físic -malalties, tsunamis, terratrèmols, etc. Si jo em posàs a resar, em seria molt difícil oblidar que qui ha creat aquest món és el personatge al qual ara em dirigesc per dir-li que la creació no fou un èxit total i que li sortiren moltes coses esguerrades, que fou una creació molt barroera i que convendria posar-hi un poc de remei. També pensaria que a aquest creador un poc manyà ara li agraden, bàsicament, dues coses: que els que creuen en ell dediquin tot el dia a lloar-lo i que implorin amb molta insistència la seva pietat i el seu perdó. En això consisteixen bàsicament les oracions rituals. O no? Perdó per un pecat que cometeren dos personatges que l'ofengueren perquè, com a dos afeccionats a la bioètica avant la lettre, volgueren saber que és el que estava ben fet i el que estava mal fet. Crec que a Ratzinger tampoc no se li oblidarà que aquest Déu, que ens hauria pogut perdonar a bote pronto -perdonau l'expressió excessivament futbolera-, necessità no sé quants d'anys, però en tot cas molts, tant en versió creacionista com evolutiva, per fer cabals amb els descendents d'aquella parella que va expulsar del Paradís. Una absolució, que hauria pogut ser perfectament gratuïta, i que, per contra, per concedir-la reclamà al seu propi fill que vengués a passar-les putes en aquesta terra. Sí, la fe en la pregària del teòleg Ratzinger resulta del tot admirable.•