Segons se'ns ha repetit des de fa dècades, el futur d'Europa és esdevenir una unió federal. Això implica que cada estat és sobirà, encara que uneix els seus esforços amb d'altres estats per motius d'oportunitat econòmica i de defensa.
Em sembla que va ser el marquès de Condorcet que va deixar dit que civilització significa la capacitat d'emprendre canvis polítics sense fer ús de la violència. I va ser la barbaritat europea del segle XX -els fantasmes de la qual ja mai no deixarem enrere- la que va posar sobre la taula dels europeus, després de 1945, la necessitat de conciliar les diferències i treballar per esdevenir un projecte semblant als Estats Units d'Amèrica però des d'un model més protector amb els drets socials.
Com és obvi, cap ciutadà europeu -per molt que acabem sent una vertadera unió federal- s'atreviria a canviar d'estat i demanar que els seus fills siguin escolaritzats en la seva llengua materna, tot i que a dia d'avui ja tenim llibertat de moviments dins la Unió per treballar a qualsevol altre país membre. Imaginem que un ciutadà alemany demana això mateix després de mudar-se a Palma o a Madrid: ¿fins a quin punt es veuria ridícula aquesta pretensió? Fet i fet, això és el que significa el federalisme: cada estat és sobirà i fa les seves pròpies lleis -educatives, en el tema que ens ocupa-; la Unió no pot lesionar aquesta sobirania, ni tampoc pot interferir en aquesta legislació amb la demanda d'uns drets que només fan que lesionar la identitat que tota comunitat nacional vol sanament perpetuar.
Si Espanya fos una unió federal d'estats amb tots els ets i uts no veuríem totes aquestes aberracions que s'estan operant des del govern central del PP. Si un govern autònom deroga, des de la democràcia, la immersió lingüística en una comunitat autònoma, això ens pot semblar un gravíssim atemptat contra la llengua i la cultura, però és el que ha decidit una majoria a les urnes, la qual tampoc no hauria de poder anar més enllà i perseguir les minories que sí volen perpetuar el tret bàsic de la seva identitat nacional.
Topem amb una altra realitat quan, des del poder central, s'aboleix una llei d'una comunitat, provocant no només una invasió en la sobirania sinó trencant també un consens assentat com a norma de vida i convivència en aquesta comunitat.
La solució filosòfica que se'ns dóna per possibilitar que diverses comunitats puguin viure pacíficament dins un mateix estat passa pel federalisme -la idea d'Europa, i abans dels EUA-, assentat el qual no tindria cap sentit un projecte com el de la llei Wert contra la immersió lingüística. El federalisme és la solució: però no cal dir que des del PP no en volen ni a sentir parlar, ni tampoc des d'un PSOE que cada dia s'assembla més al PP en tot allò que fa referència al projecte de l'Espanya unitària i culturalment homogènia.
4 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
El federalisme és la solució, sí. Emperò el federalisme europeu. Espanya com a projecte nacional ha arribat al final del trajecte. Com a catalans, o catalanoparlants, només sobreviurem si som una nació sobirana entre les altres nacions europees. Mai no hem estat tan a prop de l'emancipació, però no podem fallar perquè no hi haurà una altra oportunitat. Diu encertadament Salvador Cardús: “La independència la guanyarem amb la raó i el sentiment, però encara més amb les formes. És gairebé la nostra única força.” I en les formes, que no són altres que les de la pulcritud democràtica, nosaltres hi estem guanyant.
Melcior, ja sabíem que no saps escriure, i ara per desgràcia també hem comprovat que no saps parlar. Les teves intervencions en L'Oracle són una barreja de nivells de formalitat, i de mallorquí i barceloni insubstancial. Fas pena, però tu, evidentement, no pots avergonyir-te'n perquè no n'ets conscient.