TW
1

Des de fa uns mesos, sembla que per primer cop en la història, el Camp Nou ha estat escenari de crits independentistes. S'aprofita l'arribada del minut 17 amb 14 segons per prorrompre en clams orgullosos ‘d'independència', retrobant la data simbòlica del 1714, quan es va perdre l'autogovern i s'inicià l'intent fallit d'abolició de la identitat catalana.

Ara mateix aquesta identitat -a menys d'una setmana d'unes eleccions que possiblement marquin un punt d'inflexió, i de no retorn, en les relacions entre Catalunya i Espanya- se sent amb prou força per a reivindicar-se com a corrent majoritari en un fòrum, aquest camp del Barça, que tradicionalment ha estat el gresol d'una societat on el catalanisme independentista era una més de les peces, i no el color que més es destacava quan es pretenia encaixar-les.

En el Barça s'hi han volgut reconèixer tots: els catalanistes dels Països Catalans, és cert, però també amplis sectors barcelonins que no han tingut mai cap intenció de plantejar-se un estat propi per a una Catalunya que sempre han sentit com a part més o menys important d'un projecte de més envergadura: l'Espanya progressista, per exemple, sempre tèbiament plurinacional.

L'independentisme barcelonista -més o menys sobtat- només es pot entendre si hom fa l'esforç per pensar en perspectiva el cúmul de desencisos que ha anat amuntegant el catalanisme popular, que s'ha arribat a trobar en la tessitura d'haver de fer-se independentista si pretén seguir com a tal en el futur (la crisi pot haver tingut un paper important en aquesta embranzida).

Entorn del Barça s'hi convoquen tota mena de lectures del que és Catalunya i el moment que travessa; jugadors locals mesclats amb el millor del futbol mundial, tradicions de joc propi amb fortes dosis de l'escola holandesa, producte local que es projecta cap a l'exterior i aconsegueix atreure les masses de la Xina, inversions a llarg termini, el seny i el treball, etc.

Els jugadors formats a la Masia també serveixen per entendre com és aquest país: fills de la immigració pobra dels seixanta, fills de la Barcelona més rica i oberta, fills de les províncies agrícoles i manufactureres... tots fan un Barça genial, agermanats entorn d'un jugador fora de tot allò que pot arribar a assimilar-se: Messi fa la impressió de ser aquell Mozart ximplet i diví de la pel·lícula de Milos Forman.

El Barça és un termòmetre més del que ha canviat en els últims anys a la societat catalana. Els que no volen lligar futbol amb política no veuen que la passió per un club forma part d'una identitat, i que quan aquesta se sent contra les cordes llavors comença a fer demandes de més envergadura.