Com que aquells súbdits pertanyien generalment a cultures i llengües diverses -a la França de Lluís XIV, per exemple, només un terç dels habitants tenien per llengua pròpia el francès- se'ls va "nacionalitzar" lingüísticament, obligant-los a aprendre la llengua oficial de l'estat i combatent la supervivència de les altres. El català a Catalunya Nord, sense anar més enfora, patí innombrables escomeses que arriben fins a l'actualitat. No foren els nord-catalans qui voluntàriament acceptaren el francès -excepte determinades elits esnobs i dirigents, minoritàries- sinó l'estat que els obligà a aprendre la langue d'oeil i a "oblidar-se" cada cop més de la llengua catalana pròpia, ancestral.
La circumstància es repetí, d'una manera o d'altra, als estats plurinacionals i plurilingües europeus, sempre amb la llengua com a eix vertebrador i desvertebrador, segons el costat d'on es miri. Per això, ara que un informe ha posat damunt la taula que centenars de llengües han desaparegut als últims segles i moltes d'altres es troben en risc de fer-ho, cal recordar que una bona part dels idiomes oficials adoptats pels estats europeus no existien en la forma en què avui els coneixem abans del segle XIX.
L'obsessió malaltissa dels governants espanyols i dels seus agents autonòmics per preservar els drets i les llibertats dels castellanoparlants -així és com ho venen- no és més que la versió moderna, actual i "constitucional" d'una manera de fer que ja porta uns quants segles de trista vigència i que només l'obstinada voluntat (no sempre conscient) de l'altra comunitat lingüística, la catalana en el nostre cas, fa que no se n'acabin de sortir.
3 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Ivanovic, a espanya hi ha autonomies per l'empenta dels catalans. menorca ja va ser britànica i francesa, i si catalunya fos francesa segurament les balears també ho serien, i el problema que tenen els espanyols amb els catalans el tindrien els francesos. Barcelona no és cap ciutat de tres al quarto, i els catalans no som pas quatre gats. Ni espanya ens ha pogut pair, ni frança ens hauria pogut pair tampoc. Ara, amb les dades econòmiques a la mà, del que pots estar segur és de que espanya, sense els catalans, estaria a l'alçada del marroc.
Que suerte tuvisteis de ser españoles y no franceses...
El nacionalisme d'estat actua com una religió. I fins i tot com una secta.