Quan la Corona Catalanoaragonesa, a les acaballes del segle XV, s'uneix a Castella en un projecte d'estat modern anomenat Espanya, ho fa en peu d'igualtat i des d'una plena sobirania. Es tracta d'una aliança de dues corones ben distintes que mantenen les pròpies lleis, estructures polítiques i administratives, llengües i cultures, sota un mateix cap d'Estat, el rei, la monarquia comuna.
Aviat, però, l'expansionisme castellà, fonamentat en un nacionalisme excloent, agressiu i uniformitzador, va començar a enverinar la relació, com ja denunciava Cristòfol Despuig cap a 1557: "Ara veiem manar los castellans (...) que volen ser tan absoluts y tenen les coses pròpies en tant i les estranyes en tan poc (...) que estos castellans s'ho beuen tot". Òbviament qui en va sortir més perjudicat fou, com passa sempre, la part demogràficament més feble, políticament menys bel·ligerant i socialment més oberta i tolerant.
Això, entre altres coses, va significar el colonialisme cultural i el setge lingüístic que encara avui patim, agreujat d'ençà de l'adveniment dels Borbons, a principis del segle XVIII, i la imposició d'uns decrets de Nova Planta mai revocats. El resultat en són tres segles de menyspreu, repressió i persecució de tot allò en què es fonamenta la identitat del país (drets i franqueses, llengua, institucions, ensenyament, mitjans, etc.).
Tot això, malgrat recents constitucions espanyoles i estatuts d'autonomia, poc o gens ha canviat, almenys substancialment, en la mentalitat espanyola i la seva versió illenca. Ans al contrari, a hores d'ara es dóna la circumstància que és el mateix govern autonòmic qui persegueix drets lingüístics i malda perquè el català ocupi un lloc testimonial dins la nostra societat, supeditat i subordinat al castellà imperial.
No deixa d'esser paradoxal, tristament paradoxal, que el menyspreu i l'aversió contra tot allò que té connotacions "autòctones" (excepte quan es tracta de simples folklorades innòcues o estantisses) provengui dels actuals governants autonòmics -atiats, com sempre, des de Madrid. El comportament és, a més de moltes altres coses, provincià a més no poder. La província (els dirigents provincials i provincians) fa allò que li manen.
Però ho fa, ara, ben convençuda: els Bauzá, Delgado i companyia no només ho fan per complaure la superioritat sinó perquè també s'ho creuen. Així, doncs, per acabar d'esser coherents, i més ara que s'han proposat de modificar fins i tot la toponímia, què esperen per restituir a l'1 de març la seva veritable, pura i prístina denominació de "Dia de la Província"? Perquè dins la seva mentalitat obtusa no passam d'esser això: una província. I barata.
5 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Jo som mes partidari de comenza (i comenta) per les cosas que hem fet malament noltros i une vegada entonat es Mea Culpa llavors analizar ses putadas que mos fan els altres. ?com es que sempre comenzam per Felip V i no parlamento mai de de Lluis XIII que mos va fotre el Rosselló per culpa de Pau Claris i no el reclamam mai Tambe dir que quant FelipV va ser reí va venir a Catalunya. I va jurar els furs catalans i ells li juraren fidelitat . Quant despres ens posarem depart de Carles i perderem sa guerra en Felip mos trata de traidors , i a partir de aquest moment mos va fer ses putades i pentinar els drets
Enguany fa 600 anys del Compromís de Casp i ningú en parla. Què farem per commemorar els fets de 1715? S'hauria de crear un grup de recreació històrica per representar fets de la nostra Història, com els Miquelets de Catalunya o els de l'Antic Regne de València.
No se mucho de historia pero creo el autor de este artículo se olvidó de citar a Despuig cuando dijo sobre Catalunya " ...que esta provincia no solo es España, mas es la mejor de España."
Magnífic i aclaridor article, Gabriel. Felicitats.
Tens tota la raó del món, per desgràcia.