TW
28

No deu haver estat fàcil per a gaire militants del PSM llegir, en una entrevista a Miquel Ensenyat, que "primer som progressista i després nacionalista". O acceptar la presència en la coalició d'Equo, el màxim dirigent del qual, Juan López de Uralde, comparteix fil per randa la visió de José Ramón Bauzá, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem sobre la convivència de dos idiomes oficials en alguns territoris: o sigui, res d'exclusivitat del català, per a allò que ens afecta aquí. Ni tampoc deu haver estat plat de gust sentir a dir amb fruïció a altres nacionalistes que no està fent una campanya nacionalista, sinó "espanyolista"; que ja s'ha abraçat, el PSM, amb el "federalisme" -i pareix que ho diuen com a incomprensible crítica, això-; que és "regionalista" -també a mode d'estrany retret- i la resta d'intents tradicionals de fer caure els pessemeros en la debilitat psicològica a la qual es varen autocondemnar durant prop d'una dècada i mitja. Fins que s'enfortiren anímicament -no sé si és ver que contractaren cap psicòleg; si és així, aquest home deu guanyar sacs de doblers, perquè és molt bo- i decidiren fer el seu camí, caigui qui caigui. I els sortí rodó: un dels millors resultats mai segellats en les eleccions autonòmiques.

I ara, davant les nacionals de passat demà, dos quarts del mateix. Amb decisió. Fent una campanya -com bé analitzava perspicaçment Quim Torres- en la qual han amagat molt el nacionalisme i han apostat, sobretot, per l'esquerra. El resultat en vots el veurem diumenge. No crec, sincerament, que aconsegueixin el diputat. Seria una sorpresa, perquè fa l'efecte que al final passarà el que passa sempre. Però és igual. Ha estat una de les millors campanyes, per no dir la millor, que ha fet mai el PSM. Una part molt important -mai és total, emperò, perquè a darrere té molt gent, com és lògic- de la responsabilitat de la qual cal imputar-la al candidat número u: Miquel Ensenyat. Si més no, ha assolit quelcom d'insòlit. És la primera vegada durant la precampanya i els primers dies de campanya que, parlant amb socialistes i conservadors, no trobaven cap bajanada dir que era possible que el PSM fes un diputat. És ver que després, amb la lògica polarització PP-PSOE, la possibilitat no ha estat ja considerada per ningú més fora del PSM. Però així i tot i en qualsevol cas, i tant si aconsegueix Ensenyat ser diputat com si no, la campanya ha permès visualitzar un PSM sense complexos, segur de si mateix.

Passi el que passi passat demà la, per dir-ho així, inversió feta en aquesta campanya ha estat un gran èxit per al PSM. Ha sabut entendre que a Mallorca, i per extensió a les Balears, no hi ha prou nacionalistes per fer sobreviure un partit d'aquesta naturalesa sense res més. Ni un, ni tampoc quatre de junts, com va quedar clar el 2008 amb la coalició nacionalista fracassada i, novament, el maig passat amb els partits anti PSM que quedaren com a extraparlamentaris. El PSM ha vist en aquesta campanya quin pot ser el camí per guanyar el seu futur. No un futur de maximalismes, que a les Balears tenen difuses fronteres amb la megalomania, però sí un futur estable i, sobretot, real. O així ho pareix a hores d'ara: la reserva és imprescindible, tractant-se de política. En la qual tot pot semblar una cosa i ser la contrària. Per això ,el vot nul o blanc és tan atractiu, per cert.