El pitjor dels mals és la ignorància, opinava Aristòtil; i en política, la demagògia, diria jo. La demagògia no és més que l'intent per part dels polítics de rendibilitzar a favor seu la ignorància dels votants. Demagògia de la grossa és fer un aeroport a Ciudad Real, però també ho és fer teatres de 300 butaques en poblacions de 2.000 habitants, com hem fet aquí. Els països riquíssims no es poden permetre aquesta tudadissa, però aquí el càlcul era que donaria vots.
La immobilitat de les normes del mercat laboral és una altra de les conseqüències de la demagògia. Qualsevol model és millor que el nostre, però les idees abstractes, que tan bé manegen els sindicats, ho fan tot malbé. La història del meu barber n'és una bona demostració.
Fa molts d'anys que vaig al mateix barber ("perruquer, li agrada més), però fa uns quants mesos es va jubilar. Complia els 65, la perruqueria anava bé, tenia mitja dotzena de treballadors i moltes ganes de continuar al tall deu o dotze hores cada dia, com havia fet sempre. No s'havia enriquit, però vivia bé, i amb prop de cinquanta anys de treball havia aconseguit tenir un pis a Palma i una finqueta a foravila. Res més, res que li donàs cap renda. Quan s'acostava l'edat de jubilació va entendre que tota la normativa laboral i la de la Seguretat Social anaven contra l'ocupació i a favor de l'economia submergida. Per part del perruquer, autònom, amb l'excusa dels 65 anys podia tancar la perruqueria i acomiadar els treballadors perquè l'edat (com la malaltia) deu ser considerada com un cataclisme del qual l'empresari no n'és responsable. Això té un cert sentit, però no el té que, si l'empresari decideix continuar alguns anys més en actiu, perdi aquesta consideració de "vell", i jubilar-se i tancar l'empresa als setanta, posem per cas, passi a ser un caprici castigat amb la penitència d'haver de pagar 45 dies per any treballat a cadascun dels treballadors (en total, més que no val la finqueta). De la part dels treballadors, l'interès era que l'empresa tancàs, perquè així tenien el premi de les prestacions de l'atur i alguna indemnització. Una circumstància, l'edat del propietari, que podia desembocar a continuar uns quants anys més amb una empresa viable, amb set persones ocupades i cotitzant, per obra i gràcia de la legislació vigent (no de la crisi!), ha acabat amb sis treballadors a les llistes del SOIB, l'empresa tancada i el propietari amb 900 euros de jubilació. Naturalment, el perruquer conserva una bona llista de clients que es fan tallar els cabells a ca seva, cosa que li fa ingressar un milenar d'euros més al mes. Tenim, així, que la legislació actual obliga a tancar empreses viables, incrementa innecessàriament el nombre de desocupats, priva, consegüentment, d'ingressos la Seguretat Social, fa augmentar sense cap motiu el nombre de prestacions per desocupació, expulsa temporalment del mercat laboral uns treballadors perfectament capacitats i els dóna unes vacances pagades, imposa injustificadament un escurçament de la vida laboral (contributiva) dels empresaris autònoms i fomenta l'economia submergida i el frau fiscal. És a dir, passa just el contrari d'allò que el Govern diu que vol fomentar. A la Universitat també patim aquestes incoherències: aquells que decideixen treballar passats els 65 són sospitosos de frau davant Hisenda (com pot ser que, amb aquesta edat, cobrin un sou?).
Desgraciadament, no és que els ministres del ram siguin una colla d'ineptes. És molt pitjor, han estat uns covards i uns demagogs. No és estrany que surtin indignats a proclamar-ho. El problema és que aquests encara els guanyen a ignorància i demagògia.
Els altres actors conscients d'aquest devassall són els sindicats. No m'agrada parlar malament d'ells, perquè durant el segle XIX i bona part del XX es dedicaren amb generositat i heroïsme a llimar les salvatjades del capitalisme. Tenen, per això, cent anys de perdó. Crec, però, que aquest téntol s'acaba i també els hauria d'arribar l'hora de la penitència.
Sort en tenim d'aquells que veuen clar com s'arregla tot això i diumenge ens trauran de la misèria. Ho han explicat aquests dies per totes les televisions. Ens espera la gran afaitada, en eixut, per això.
L’hora de l’afaitada
18/11/11 0:00
També a Opinió
- Palma es presenta a Nova York com un referent cultural amb una mostra de flamenc
- Perdre la feina per defensar el català a l'aula
- L'Associació de Periodistes es posiciona en contra del nomenament de Josep Codony com a nou director general d'IB3
- El centre de Salut Emili Darder desobeeix la normativa vigent
- SIAU romp el silenci entorn del mestre i cantant Miquel Roldán
2 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Per a mi, tenen mèrit durant el XIX i part del XX, però cent anys de perdó és massa. La indulgència amb segons què no du bones conseqûències! Bona votada!
Enhorabona pel seu escrit Sr. Mir!