Un ferit de guerra (1914)

"És molt agradable quan, després de llargues setmanes de sofriment, em despert, un bell matí, d'un gran son profund i reparador, que em mogui fàcilment entre llençols frescs que ja no resulten feixucs sobre el cos, que comprovi per primera vegada des de fa temps el delit de respirar lliurement, sense cremades als costats i sense tenallament a l'abdomen.

És quelcom per a felicitar-me i congratular-me, per beneir la sort que m'ha fet passar miraculosament entre les gotes de ferro i de foc sense massa mal. Així em trobava jo en aquestes dates quan sor Hildegard em duia una tassa de brou i exquisides i daurades llesques de pa torrat... Era una gran sala de molta claror, amb una cinquantena de llits on jeien joves oficials ferits durant e1s primers mesos de la guerra. Una abundant lluminositat blavenca es filtrava per cortines de tul color de cel i es reflectia en llargues baies al migdia. Els rengles de bolles de coure en els angles dels llits brillaven i relluïen impecablement ordenats. Mentrestant i a mesura que els dies passaven, l'estat dels malalts millorava... Tot i això, una vintena de nosaltres prenia encara diàriament, allargats sobre una llitera o recolzats en un infermer, el camí de la sala de cures. Però jo, des de feia quinze dies, ja no hi havia d'anar. Les meves nafres cicatritzaven, una bala havia estat treta de la meva espatlla esquerra, els meus costats havien estat netejats i cosits, i jo em podia moure, remoure i estirar-me sense altre entrebanc que un darrer mal al genoll dret. Tots els meus músculs s'ajustaven i es movien, les meves articulacions funcionaven, els meus òrgans maniobraven... I jo em trobava tan fresc i nou com un ocell quan ha de sortir del niu...".

Louis Dumur conta la supervivència d'un soldat francès a Verdun durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i ho fa amb tot el sentiment d'un gran escriptor. Ho conta a la novel·la Le boucher de Verdun (El carnisser de Verdun), que com podem veure i pel seu ofici tenia uns certs coneixements d'anatomia. Parla del dolor de quan un òrgan sembla dolorosament estirat per unes tenalles, de com les gotes de ferro i de foc vénen a simbolitzar tots els perills de la guerra, de com una tassa de brou calent i unes llesques de pa torrat poden esser el goig de reviure... Potser el més curiós és que no hi ha en aquest fragment un sol mot contra aquells que l'han enviat a la guerra o el mateix sistema polític que fa servir tanta joventut com a carn d'escorxador. Tampoc no hi ha expressions d'odi envers dels boches que l'han malferit, deixat per mort dins una trinxera. Un carnisser d'ofici en el més dramàtic dels escorxadors.

Louis Dumur, excel·lent literat, encara que poc conegut, ens posa, per tant, al davant, una narració profundament humana, propera al dolor i alhora al goig.