El nou protagonista

Començam avui el compte enrere i sembla que l'emoció amb tanta enquesta i eufòria liberal ens ha sortit per la porta petita. D'avui a vuit dies, milions i milions de persones podran entonar victòria, és una recta final sense cap motivació com quan una pel·lícula comença pel final i ja veus que al protagonista l'han detingut i està a punt de seure a la cadira elèctrica. Aquí, si fa o no fa, passa el mateix. El marge és tan ample que la votació és un tràmit més d'aquesta farsa que sovint es denomina democràcia. Els candidats Zapatero-Aznar o Rubalcaba-Rajoy continuen amb la seva realitat paral·lela, de míting en míting, sumant i restant vots. Però encara que haguem començat la darrera setmana i que, en teoria, les apostes s'han d'intensificar, l'entrada en escena per la porta grossa d'un altre pilar de la nostra farsa-democràcia, la Casa Reial, ha fet trontollar tots els esquemes. Factures inflades, esdeveniments "fantasmes", fortunes amassades en "quatre dies", tràfic de favors, palaus milionaris... és la història de sempre, la que aquí, a la nostra terra surreal, llegim a diari.

Fins ara aquestes històries les protagonitzaven polítics limitats i estufats i deixebles mediocres però ara, amb l'aparició estel·lar del gendre del rei, hem aconseguit popularitzar encara més el delicte. Supòs que per molts crèduls i monàrquics serà difícil entendre com aquell gendre esportista, ben plantat i simpàtic pugui entrar, de la mà de Jaume Matas, en el rànquing dels suposats sospitosos. Pels altres, pels descreguts i republicans, tot això arriba tard i, a més, acabarà en un no-res, amb desenes de cortesans justificant i agenollant-se davant la família. De fet, no m'estranyaria gens que un grupet d'empresaris li acabi regalant, a càrrec de la caixa pública, un veler de luxe, no sigui cosa que s'enfadi, no faci amics mallorquins nous i no torni.

De moment, Urdangarin ja ha tornat del seu "exili" i supòs que ja deu haver contractat la caterva corresponent de missers i especialistes caríssims. Mentrestant, la Casa Reial ha fet el que millor sap fer: desentendre-se'n i apel·lar a l'esfera privada. Una panacea gràcies a la qual el rei se'n pot anar a caçar sempre que vol sense dir on és, es pot "fondre" l'assignació dels Pressuposts Generals de l'Estat sense cap explicació, la seva filla Helena es pot separar i el gendre pot fer negocis dubtosos. Així de fàcil i d'astuts, es com fer feina a jornada partida, unes hores es posen les tiares i les condecoracions i representen l'Estat espanyol i les altres hores van per lliure. Es tracta de no retre comptes als súbdits, de gaudir de privilegis propis dels segles passats i de posar traves a tot allò que pugui acabar amb actituds democràtiques i transparents. Per això, quan llegim els titulars que ens avisen que Urdangarin ja està preparant la seva defensa, molts dels súbdits ens demanam i volem saber: a nosaltres qui ens defensa?