La fórmula de la felicitat (1933)

La felicitat, segons el gran escriptor humorista Enrique Jardiel Poncela (1901-1952), no és cosa gaire complicada. Cap, com aquell que diu, dins una capseta de pastilletes de pega dolça. Consisteix a no haver de menester més del que ja es té. Llit calent, taula posada, feina d'ofici dominat i poca cosa més. Però l'ésser humà és de natura ambiciosa i ben sovint no li basta res. El mal de tot plegat és la cursa bruta. O, dit en altres paraules, la competivitat. Fer enveja. Bravejar, com deim en bon mallorquí. Mirar els altres per damunt de l'espatlla sense advertir que sempre hi haurà algú que ens miri a nosaltres, per poderosos que siguem, de la mateixa manera. La primera novel·la llarga de Jardiel Poncela anava encapçalada d'un llarg i magnífic pròleg on el literat feia una semblança autobiogràfica. La fórmula per esser feliç es desprèn del que diu. Es tracta d'una fórmula que combina la paciència i l'adrenalina. El resultat consisteix a estar satisfet de si mateix i no desitjar res que es trobi en mans dels altres, puix que a tothom li toca una quota de gràcia i una altra de desgràcia. La sort i la dissort no només es toquen, sinó que fins i tot s'abracen. Jardiel Poncela ens conta com va esser la seva infantesa, la seva vida en tres col·legis, la seva aventura universitària. I de tot plegat en surt una criatura rebel, que no comprèn aquesta dèria humana per muntar trull i emprenyar arreu.

Com a exemple ens explica com és la seva vida, no la bona vida, sinó la vida bona:
"És migdia. Surt de ca meva. La calor d'aquesta hora acarona la meva pell. Puc alenar de gust i eixamplar el pit. Després vaig carrer avall xiulant una cançoneta. Passa un automòbil i el puc esquivar. I que bé ho faig, puix que em sent agilíssim. Els arbres tenen un color verd lluent. Visquen els arbres verds! Un ca ensuma la porta d'una casa.

Jo li faig cas i m'agrada afalagar-lo. I el ca mou la cua, tot agraït. Com es deixen estimar els cans! Més enllà veig uns nens que juguen. Els faig cas també, amb afalagadures.

Un d'ells somriu, però l'altre plora furiós. Quina gràcia, els nens! I seguesc endavant, de cada vegada més content. Una al·lota molt maca avança en sentit contrari. Déu meu! I que ho és de bufona! Potser em direu que té buits el cor i el cervell, com moltes altres, és clar, però que ho és de guapa! Quines cames, les seves! Quins ulls! Quina boca! Visquen les al·lotes boniques! Endavant... Arrib a un cafè assolellat i tranquil. He estès les meves quartilles sobre la taula. Em serveixen el cafè. És excel·lent. Bé, haig de dir que té un cert gust de sidol, però em sembla excel·lent. Aleshores encenc un cigar... El fumar, quina delícia! Segurament tenc els pulmons fets malbé, però quina delícia! Apa! I ara, a la feina! Anem a veure... en marxa la ploma estilogràfica! I les quartilles es van omplint amb l'optimisme suprem de la tinta blava sobre el paper blanc i setinat. Voleu dir que no hi ha prou raons per sentir-se feliç?".