Estimat Spielberg

Ara que s'ha estrenat l'adaptació cinematogràfica del Tintín d'Hergé, és un bon moment per parlar del productor i director de la pel·lícula: l'incomparable Steven Spielberg. Més enllà dels prejudicis dels cinèfils massa nostàlgics, o dels que viuen bunqueritzats contra tot allò que fa olor de Hollywood actual, cada vegada resulta més evident que Spielberg és el cineasta més complet i més influent -potser també, en el sentit de contar històries amb imatges, el més prodigiós i el més pur- de les darreres quatre dècades d'història del cinema.

Naturalment que hi ha un grapat de directors tan genials com ell, que filmen amb la mateixa vivor, sensibilitat i grandesa, que han estat capaços de fabricar magnífiques pel·lícules al llarg de tota la seva carrera i sense a penes daltabaixos, que posen el seu segell personal en tot el que fan i que, alhora, saben commoure, entretenir i interpel·lar a un públic molt ampli. Podríem incloure, en aquesta selecta llista de germans en el geni, un Clint Eastwood, un Martin Scorsese, fins i tot un Quentin Tarantino (que vendria a ser el germà petit i brusquer)...

Cap dels esmentats, tanmateix, no ha confegit una filmografia (com a director, productor, guionista, mentor de joves promeses, i creador o impulsor de noves tècniques cinematogràfiques) tan extensa, versàtil i decisiva com el responsable de Les aventures de Tintín: el secret de l'unicorn.

Facem la prova del cotó. O del cel·luloide. Com seria el gènere del terror d'acció i de suspens sense Tauró? Diferent, potser menys amenaçador i menys èpic. I el gènere d'aventures sense la tetralogia d'Indiana Jones? Menys irreverent i adrenalínic, menys clàssicament actual. I el gènere bèl·lic sense Salvar el soldat Ryan i la minisèrie Band of Brothers? Menys impactant en el seu realisme aclaparador. I el gènere de la ciència-ficció sense E.T. i Parc Juràssic? Menys entranyable i commovedor en la seva poesia, menys creïble en la seva hipnòtica espectacularitat.

De vegades es diu que hi ha dos Spielberg, el seriós i el comercial, el que vol fer art i ser reconegut per la crítica i el que vol tenir èxit i fer doblers. D'aquesta bicefàlia creativa, se'n va parlar molt mentre Spielberg estava rodant, en paral·lel, La llista de Schindler i la primera part de Parc Juràssic. En aquell cas, era clar que una pel·lícula pretenia assolir uns objectius artístics i morals d'envergadura mentre que l'altra volia bàsicament entretenir el personal. No sempre és tan clar, però.

Vull dir que ja és molt antiquat això d'associar la presumpta importància del tema amb la qualitat final de l'obra. Si un paisatge sobrenatural de Chirico pot ser tan esplèndid com una escena històrica de David, o superior, ¿què impedeix que Encontres en la tercera fase -una pel·li d'àliens que, en el fons, és un poema visual sobre la necessitat de transcendència- sigui equiparable a La llista de Schindler? La resposta és clara. Res no ho impedeix.

És més: un dels mèrits de Spielberg ha consistit a donar una fabulosa dimensió artística a uns materials que, si haguessin caigut en altres mans, no haurien passat de ser un producte comercial de factura correcta. Per això Indiana Jones és una icona i no un clixé, per això Tauró comparteix l'Olimp amb les obres mestres de Hitchcock en lloc de podrir-se a l'infern de la sèrie B, per això Minority Report reflecteix amb tanta veracitat el tumult dels nostres conflictes interiors com Munich...

Hi una emoció que només és donat de suscitar-la als creadors més extraordinaris. És, en aparença, una emoció senzilla i modesta. En el fons, però, és molt més perdurable i poderosa que l'entusiasme o l'admiració. Se'n diu gratitud i és el que, des de fa tants anys, a tantíssima gent, suscita el gran Steven Spielberg.