D’Ors, Franco i Napoleó

En algun text, crec que de Francisco Umbral, vaig llegir una anècdota relativa a D'Ors, Napoleó i Franco. Resulta que quan D'Ors arribà a Burgos per integrar-se en tota aquella cort d'intel·lectuals que feien la rosca a Franco, tardà un parell de setmanes a poder saludar el general petit, però maleït, que s'havia revoltat contra l'ordre establert. Per fi, el pogué conèixer en una recepció en què Franco donà la maneta a tots els qui havien acudit a la ciutat castellana per provar de fer carrera política en el que després es titularia el Nuevo Régimen. Quan Franco li va donar la mà, el català esperava una mica més d'atenció i, fins i tot, una salutació una mica especial. No fou així en absolut i va semblar com si Franco hagués sentit per primera vegada el nom d'aquell home que havia estat director de l'Institut d'Estudis Catalans i que ja es considerava una glòria de les lletres. En acabar la recepció, D'Ors, que no perdia cap oportunitat de fer alguna gracieta, va comentar el cas dient: "Bueno, Napoleón en Weimar estuvo un poco más atento con Goethe".

Li contestaren: "Bueno, maestro, pero usted no es exactamente Goethe". Amb la celeritat i l'ocurrència que el caracteritzaven, D'Ors va respondre: "No, yo no soy Goethe... pero él tampoco es Napoleón". Si he contat l'anècdota d'Eugeni d'Ors, és per sortir al pas d'una interpretació malèvola de les paraules que vaig escriure dissabte passat. Semblava -així ho cregueren alguns- que comparava, amb una mica d'ironia i menyspreu, J.R. Bauzá amb Obama. A les persones que m'ho digueren, els vaig contestar que no hi havia en les meves paraules gens d'intenció de befa i que, parafrasejant D'Ors, jo ja sabia que J.R. Bauzá no és Obama, però que encara sabia, o sé, millor que jo no som tampoc ni Tom Wolfe, ni Gore Vidal ni Norman Mailer. No, del que realment vaig voler parlar la setmana passada és de la molt distinta actitud que al meu entendre tenen, respecte de la Universitat, el senyor Obama i, en general, tota l'Administració del Govern americà; i el senyor Bauzá i l'Administració de l'Executiu que presideix. Els americans han aconseguit una envejable simbiosi -intercanvi de prestigi- entre la Universitat i el Govern que no veig de cap manera per aquí. Per exemplificar la simbiosi esmentada, vaig comentar la gran fama i projecció política que li va donar, a Obama, el fet d'haver estat cap de redacció de la més important de les revistes de Dret que es publiquen al món, la Harvard Law Review.

Cal que esmenti ara que del consell de redacció de la revista citada han sortit més de trenta persones que han ocupat alts càrrecs de l'Administració. Si reparam en la nostra Comunitat, les coses són -cal dir-ho?- radicalment diferents. I per continuar amb el raonament que he encetat, m'agradaria demanar quants d'homes que han ocupat càrrecs importants en l'Administració actual o en les passades poden exhibir al currículum haver estat membres del comitè de redacció de cap de les revistes balears d'un cert nivell acadèmic: el BSAL, Medicina Balear, Randa, Revista de Ciència, Lluc, etc. Bastarien, n'estic segur, els dits d'una sola mà per al recompte. És a això que em volia referir dissabte en comparar la diferent relació i consideració que han tengut Obama i Bauzá amb la vida universitària. Si a l'hora de nomenar alts càrrecs del seu Govern, Bauzá hagués acudit a més gent de prestigi acadèmic, hauria pogut trobar altres paraules, més encoratjadores, que les que va dirigir a la comunitat universitària el dia de la inauguració del curs. Hauria pogut dir als estudiants, per exemple, que per als que tenguin aspiracions i ambicions polítiques -ben legítimes per altra banda, encara que el batle de Palma no ho cregui-, el millor que poden fer és estudiar i formar-se a la Universitat. Que aquest camí i no el de la poc noble -però gairebé substancial entre nosaltres, ai!- murrieria política és el que s'ha de proposar seguir qualsevol que vulgui dedicar-se a la molt noble causa de servir els altres. A manca de més doblers, ara tan escadussers, les nostres autoritats polítiques ens podrien donar, als membres de la UIB, consideració i prestigi, que és un capital també absolutament imprescindible per dur endavant la tasca docent. Bauzá, llastat econòmicament i ideològica, es limità a dir-nos lacònicament que sempre ens faria costat. Déu ho vulgui.