Les últimes engrunes

L'any 1974 Jean Paul Sartre va visitar el terrorista Andreas Baader a la presó. El filòsof d'esquerres més compromès i sovint més mancat d'escrúpols i el jove lluitador antiimperialista, antifeixista i anticapitalista es trobaven a Stammheim, on Baader estava reclòs amb la seva dona i Ulrike Meinhof, la periodista ideòloga de tot el moviment, la ploma incendiària de la qual havia vestit de doctrina el plegat d'accions assassines que havien consumat les seves ‘Faccions de l'Exèrcit Roig', el terrorisme d'extrema esquerra que va fer tant de mal durant els últims anys seixanta i principis dels setanta, matant més de trenta persones innocents, sense comptar la vintena de joves activistes que van deixar la pell tot servint ‘la causa revolucionària'. Posteriorment, Sartre, en ser preguntat per la visita a Andreas Baader, va dir: "Era un tarat; un estúpid increïble".

L'any 2009, el cinema alemany va apropar-se a la història d'aquest plegat de joves, i ens va donar una pel·lícula fenomenal, Der Baader-Meinhof Komplex, film en el qual veiem tot el fanatisme i tota la vacuïtat ideològica d'aquest plegat de revolucionaris irreverents, amants de les pistoles i la gran vida, llibertaris obsessius i molt sovint de bona família que no tenien altra ocupació que els gestos justiciers i el maximalisme revolucionari. Quan ens demanem pel sentit de tot allò volem pensar que estem en una altra època, durant la Guerra Freda, amb els Estats Units atacant el Vietnam i Israel defensant-se de mala manera sobretot a partir de l'any 1968, però tanmateix descobrim que aquesta època encara és la nostra, i que fins la setmana passada no s'han acabat de fondre algunes engrunes de l'activisme radical d'aquells anys convulsos.

El mateix dia que ETA anunciava el cessament de la violència, els revoltats libis mataven Gaddafi, un altre d'aquells revolucionaris -el Che Guevara àrab, deien d'ell l'any 1969- que tant de suport va donar als terroristes occidentals d'ultraesquerra, com ETA, les FARC colombianes o les organitzacions terroristes palestines, amb les quals, com veiem a la pel·lícula esmentada, els Baader-Meinhof van tenir relacions: són memorables les escenes en què les joves revolucionàries alemanyes prenen el sol en pèl en el desert de Jordània, com a bones hippys, mentre els soldats antisionistes musulmans se les miren colèrics i voldrien menjar-se-les i després matar-les per pecadores contra la virtut islàmica.

Ara queda només aquesta mirada amenaçant, doncs, la de l'islamisme polític armat, perquè el terrorisme revolucionari ha deixat de tenir qualsevol mena de sentit. Al Qaeda ha capgirat les lògiques polítiques que donaven un vague fonament a tot allò, i que, a més, feien estranys companys de viatge.

La fi d'ETA haurà d'obrir un procés de reconciliació de la societat basca, on els terroristes haurien d'admetre en primer lloc els seus grandiosos errors. Farà falta generositat i obertura de mires, i sobretot tenir en compte que la justícia ha de servir a tota la societat que la fa i no només a alguns dels seus sectors.