L’heretge

Una de les iniciatives més maques i plaents que vaig trobar quan la retornada a la meva estimada vila de Sineu, ara ja anam pels quatre anys, va ser el denominat club de lectura de la biblioteca pública municipal, que un dilluns de cada mes ens reuneix a les 20 hores, un porta un plat de dolç, un altre una truita amb patata i ceba, una palangana de mossegadetes de coses, i entre rosegada i glop "un grup ben heterogeni de persones compartim l'experiència del llegir, poder descobrir la lectura com una activitat de lleure agradable, engrescadora, un espai en el qual el llibre i un tast gastronòmic en són els protagonistes i són el reclam per dialogar, parlar i conèixer punts de vista diferents".

El darrer pic va tenir lloc el passat 26 de setembre i els llibres a mastegar i manyuclar eren Estimada Marta de Miquel Martí Pol i El hereje de Miguel Delibes. Del poeta de Roda de Ter, què us he d'explicar que no hàgiu sentit cent vegades, poderós, clar, transparència en estat pur... Però la novel·la del Delibes sí que mogué polèmica a voler. L'escriptor ens situa de manera realíssima en el Valladolid del segle XVI i les estamenejades que s'endugué una bona part així mateix significativa de la població quan llegiren les noranta-cinc tesis de Martí Luter contra les indulgències de l'església catòlica, apostòlica i romana fixades aleshores a la porta de l'església de Wittenberg, els luxes, vicis i excessos que ja se li havien fets normes de conducta. El cisma bategava a les totes entre convulsions polítiques i religioses, i la "santa inquisició" s'arromangà, torturà, matà, cremà de viu en viu dotzenes de criatures que a l'única cosa a que aspiraven era comprendre les seves passions i els ressorts que les manejaven, l'aproximació a la Veritat, prendre's seriosament i sense llufes ni buferes estúpides el missatge del Crist.

El protagonista central de la novel·la és un tal Cipriano Salcedo, membre de la burgesia alta val·lisoletana descrit, l'home, l'entorn i la seva circumstància vital, amb la manera excepcional del mestre Delibes. La temàtica em refrescà dins la memòria llibres com Dins el darrer blau de Carme Riera, El fogó dels jueus del recordat Llorenç Moyà Gilabert i tants d'altres que enfronten el tema, el greu problema del fanatisme religiós dut a extrems de crueltat infinita amb una naturalitat absurda i pretensiosament redemptora. D'això volia parlar avui, d'heretges cremats a la foguera, virtual o real, de morts, assassinats en nom de qualsevol déu o amb l'excusa de religions xulesques i inqüestionables.

Encara no havia acabat de pair les fogueres inquisitorials de Valladolid, quan llegí aquests titulars: "El Caire.- La repressió militar contra cristians coptes que ahir sotraguejà el Caire per segona jornada consecutiva, s'erigeix com un nou perill per la incipient transició egipciana. El funeral per les 24 víctimes enregistrades en la violenta nit del diumenge, tornà a derivar en enfrontaments./ Els xocs continuen al Caire./ Els coptes apunten el govern com a culpable de la situació d'indefensió./ La violència sectària posa en qüestió la transició després del règim de Mubarak./ Els cristians coptes es queixen de discriminació en tots els àmbits./ Alguns poders volen el caos, denuncia una professora./ Baix de l'aparença de tensió religiosa, a Egipte es dirimeix el model de societat./ La por entre la població afavoreix els militars en el poder./ Musulmans i cristians havien conviscut a Egipte des de feia 13 segles...".

I així pàgines senceres de titulars violents podria anar reproduint. Mala cosa, el fanatisme. Quan les solucions no afavoreixen el poder fàctic, sempre es sol acudir a l'espasa llarga de déu, a la religió, al dogma, a l'obcecació. I passa el que passa.