Mesures davant la crisi?

Totalment d'acord que en situacions de crisi com l'actual tots ens hem d'estrènyer el cinturó en benefici de la gran massa social, sobretot per intentar trobar solucions i ajudar els sectors més febles i desfavorits. I tots vol dir tots, sense privilegis desmesurats per a uns pocs elegits i clotellades incessants per al cabrum. Per això mateix sorprèn que la primera mesura adoptada després de la formació del nou Govern, mostrant el llautó de forma vergonyosa, no fos altra que apujar el sou del president i del seu equip. Veuríem amb bons ulls aquesta decisió si, ara que hem superat els cent dies de rigor per poder passar comptes i valorar la feina feta pels membres de l'Executiu, les mesures preses durant aquest temps haguessin servit per a qualque cosa que no fos retallar drets socials, destruir llocs de treball, anar en contra de la nostra llengua i la nostra cultura i un llarg enfilall de despropòsits i desaires que comencen a fer sonar, encara no del tot de forma clara i contundent, les veus d'alarma. Ni els més optimistes no creien que aquesta crisi remuntaria el vol després de passar dos o tres anyets de mancances i angoixes.

Totes les ments sàvies en aquestes saons, a més de pronosticar una virulència d'alta intensitat, també, pràcticament des dels inicis de la desfeta, auguraven un període d'un bon grapat d'anys per a començar a sortir del pou. Hem pogut veure com les retallades han anat afectant moltes comunitats i països, en una mena d'efecte dominó catastròfic que ha agafat amb els calçons baixos aquells governs amb falta de previsió i poca capacitat de reacció. Una de les últimes mesures que el president Bauzá s'ha tret de la màniga, demostrant un domini espectacular i aterridor de l'art de les finances, ha estat la supressió de més de noranta entitats, entre instituts, consorcis i fundacions, pertanyents a l'àmbit públic. Això, segons diuen els experts, suposarà l'acomiadament d'unes vuit-centes persones, que passaran a engreixar les llistes de l'atur, i un estalvi per a la Comunitat d'uns cent quinze milions que permetran, en un termini de dons anys, pagar el deute acumulat amb els proveïdors.

Esper que els doblers que han de rebre els nous desenfeinats surtin de les arques de l'Estat, perquè si no fos així estaríem en les mateixes. Bé, de fet amb Madrid sempre hi sortirem perdent, si la cosa no canvia de bon de veres i la riquesa que generam aquí no se'n va amb tanta facilitat i alegria per als peninsulars. S'han fet passes per a un nou sistema de finançament, en efecte, però no s'ha arribat al final del recorregut de forma que els ciutadans d'aquestes Illes no n'haguem de sortir sempre tan perjudicats. Sens dubte, si l'objectiu és pal·liar el dèficit i arribar a un sistema que, com en qualsevol casa, es mantengui a base d'igualar les despeses amb les entrades, no queda altre remei que pegar un parell de tisorades. Però això no es pot fer onsevulla, sense valorar pros i contres, fent desaparèixer perquè sí projectes i iniciatives de primera necessitat.

Fa uns dies, els responsables del col·legi per a discapacitats Joan XXIII d'Inca, espantats davant aquests retalls indiscriminats, manifestaren davant els mitjans la seva preocupació alarmant. Es pot jugar amb els drets d'unes tres-centes famílies que fa anys i anys que lluiten per la millora de les condicions de vida dels seus fills i familiars? Cal prioritzar per saber on tallar a fi que el mal sigui el menor possible. L'altre dia el rei deia que els espanyols hauran de fer molts sacrificis per sortir-se'n. Potser es podria començar per ell amb la iniciativa de disminuir a la Casa Reial l'aportació anual amb què tots li regalam una vida molt més que plàcida i confortable, sense gaires problemes ni preocupacions per arribar a final de mes. Tal volta així els pares d'infants amb necessitats especials no hagin de passar pena de quedar desatesos.