Una influència devastadora

Després de llegir allò que va dir Josemon Bauzà a Madrid, en els berenars d'Europa Press, i de sentir el parlament de na Marieta del Novedades, farcit de saborino local, es fa del tot necessària la creació immediata del Club de Fans de Jaume Matas. Jo vull postular-me com a president. Els objectius prioritaris, si la massa social m'atorga la confiança, passen per aconseguir que en Jaumet de les Rambles accepti fer-se novament amb el timó del Pepé a canvi de donar-li garanties que si al final de la legislatura els comptes no surten, pagarem la diferència a escot i encara li estarem agraïts. Jo em confesso un fan de Jaume Matas. D'ara mateix. I la meva passió per ell sorgeix de la comparança del passat amb el present. Matas, d'aquesta comparança, en surt glorificat. Tocant a llengua i país va ésser una llumenera. Un far enmig de la foscor. Una rosella d'un vermell encès en un paisatge de tons apagats. És cert que va mostrar el llautó en ocasions puntuals, com en aquella intervenció en salat a la UIB o en les darreres compareixences públiques a Madrid, quan llegia uns fulls d'un espanyolisme riberià.

Tanmateix, si s'escorava massa cap a la dreta, de seguida procurava fer contrapès per acontentar el catalanisme. I de la manera més eficaç: es feia entrevistar per Mònica Terribas a TV3 i, després de fer pujolisme a la mallorquina, solia abandonar els estudis de Sant Joan Despí més alegre que les paperines de festa major. Enyorat Jaume, Jaime, James, Jacques, Jimi...! Josemon mai no tindrà la seva agilitat de cintura, estil Legrá. Ni Maria Salom. Na Marieta del Ping-Pong va afirmar que voldria Ramon Llull d'assessor. Uf...! Confiem que Llull no la sentís. Perquè si lo il·luminat acceptés l'empresa d'assessorar-la fracassaria més rotundament que un mestre d'ESO.

El parlament de Maria Salom en el Teatre Principal va ésser incoherent, farcit de tòpics i de castellanismes, i reivindicador d'un orgull mallorquí que s'ensenyava a ca les monges en temps d'Antoni Maura. Tot molt de processó del Corpus, de besamans dels infants als padrins, de camisa de palloler esquinçada. No tota la cultura és fer oli a una tafona ni el mallorquinisme és necessàriament l'evocació d'un regne enmig del mar, sobretot si aquest regne no desplega les veles al vent. Vistes les diverses ofertes de govern que ens ha fet la dreta en trenta anys i escaig, em quedo amb la de Matas. O no. Més aviat, no. Quin dilema. Reconec que he escrit sota la influència devastadora dels discursos de Bauzà i Salom. Un, amb l'edat, acaba per creure's que ja està curat d'espants. I no és cert. Aquest article n'és la prova.