La setmana passada es van publicar al BOE els patrimonis dels diputats. Hom va poder saber quants diners al banc té aquell, quants pisos aquell altre, quantes hipoteques i per quin valor, etc. Els diaris es van afanyar a elaborar classificacions, i es va poder veure que a l'hora de la veritat, un suposat comunista pot tenir més diners al banc que algun conservador, al qual se'l mengen els deutes. Gairebé tota la ciutadania va poder sentir enveja: no ens hem d'enganyar, en una economia com la nostra -de sostre baix-: ¿no és la política un dels millors negocis en el qual pugui ficar el nas un ambiciós amb ganes d'acabar assaciat? Els del moviment 15-M es devien fregar les mans: una de les propostes més recurrents en el seu programa consistia a abaixar sous a diputats, eliminar pensions vitalícies, fer de la política una vocació gairebé sacerdotal.
Però davant d'aquesta publicació, el paisanatge es mostra dividit: per una part, s'adona que el polític viu en un món de patrimonis senyorials, i aquí el ressentiment encén els seus mecanismes, i per l'altra, la transparència ens posa davant que els polítics no volen tenir res per amagar-nos, guanyant punts en l'escala de l'honradesa. El futur del país pot venir a condicionar quin dels dos valors prevaldrà en la visió que es tingui de la classe política: si no sortim de la crisi -i l'any vinent s'espera que sigui potser pitjor- aquests patrimonis ara publicats seran font de totes les truculències populistes que puguem imaginar-nos. Al polític difícilment se li perdonarà que s'hagi fet ric -o mitjanament ric-, com es perdona al futbolista, els mèrits del qual tothom vol entendre i aplaudir. Però això mai a l'home polític, a qui ens agrada fustigar amb una passió pròpia dels que encara imaginen que viuen en una dictadura.
Suposo que a vostè no li interessa saber quines són les meves propietats. Suposo que li és indiferent saber si aquest articulista posseeix una possessió, dos cavalls, un dos cavalls, tres places d'aparcament i dos nínxols en primera línia de mar. El que vostè vol d'un articulista -sigui el que sigui- no té cap relació amb el patrimoni que aquest pugui posseir. El patrimoni i l'ofici -les possessions i els talents- són dues coses que pertanyen a ordres distints. Jutgem l'home polític també així, doncs: avaluant les seves facultats, la capacitat per comprendre i per compondre, per saber agermanar interessos i portar-los per la via del bé comú. Hi ha hagut polítics molt rics -i molt bons- en la història de la democràcia i grans miserables que han fet història en la política dictatorial.
Si ara ens interessa tant la política, tant que hem de saber els ets i uts patrimonials dels diputats, vol dir que també estem preparats per avaluar moltes més dimensions d'aquesta disciplina: hauríem de saber jutjar les lleis que s'aproven sense fer demagògia ni caure en els maximalismes, i hauríem de tenir la suficient generositat per admetre que la política és allà on es concerta allò tristament i simplement possible.
Patrimonis i possibilitats
13/09/11 0:00
També a Opinió
- Palma es presenta a Nova York com un referent cultural amb una mostra de flamenc
- Perdre la feina per defensar el català a l'aula
- L'Associació de Periodistes es posiciona en contra del nomenament de Josep Codony com a nou director general d'IB3
- El centre de Salut Emili Darder desobeeix la normativa vigent
- Narges Mohammadi: dona de foc
2 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Caubet, potser tinguis raó i molts que es dediquen a la prímera línea política podrien guanyar més sou que fent política però no crec que ho facin per amor al art.Per ells la política és un trampolin, són influències i molt de poder que és molt més important que un bon sou a fin de més i a més repercut molt favorablement en el seu patrimoni. I no oblidem la resta de polítics que a nivell local o autònomic des de consistoris, conselleries, diputacions, etc cobren uns bons sous, roben tot el poden i col·loquen a dit a tota la parentela.I a ningú li ha d'interesar el patrimoni de qui se guanya la vida en la empresa privada però no així amb els doblers dels de sempre
Cert!! Aquí falt molta cultura política, tot és basa en la queixa i no sabem aplicar un analisi de la realitat política. Sempre és més fàcil possar a parir a tots els polítics. L'expemple del patrimoni es bo, tothom dona per fet que els polítics s'han fet rics fent política (segur que qualqu sí, però no tots), jo crec que més bé és al contrari. Aquesta gent és dedica a la política per que té diners. No seré jo qui defensi a Rajoy, però aquest senyor es registrador de la propietat. Estic segur que guanyaria més doblers i viuria molt millor si no fes política (nosaltres també). Rubalcaba (com molts d'altres pseudo-socialistes) és de familia benestant. Són només uns exemples. Com sempre l'arbre no ens deixa veure el bosc.