El platonisme dels mercats

El filòsof francès André Comte-Sponville explica (El mite d'Ícar) que el pensament polític de Plató ve a ser el paradigma de tots els totalitarismes. Tot allò que se'ns diu a La República o a Les lleis es fonamenta en la idea que hi ha un Bé que té una existència real, absoluta, i que el món d'aquí a baix no n'és més que un pàl·lid reflex: les ombres a la paret de la caverna, com recordau bé. Tot descendeix d'un món intel·ligible on resideixen la Veritat i el Valor. Res més lògic, des d'aquest punt de vista, que el govern millor sigui el dels filòsofs, el d'aquells que coneixen aquest món de les Idees. Fonaments metafísics a part, el nucli del platonisme polític, tal com el descriu Comte-Sponville, és aquest: la política es basa en un saber, és "vertadera" i "científica", i per tant ha de ser administrada pels que en saben.

Les implicacions d'aquest plantejament no són males d'extreure. El platonisme és antidemocràtic en la seva mateixa essència, perquè la veritat no es vota. Propugna l'elitisme, perquè els que vertaderament en saben sempre són una minoria. I tendeix sense remei al poder absolut: si l'únic poder just és el del saber, aquest poder només pot ser absolut.

De manera tan brillant com divertida, Comte-Sponville ens exposa que moltes derivacions del pensament utòpic i del marxisme són d'arrel platònica. L'estalinisme, per exemple. L'univers del Bé absolut ha passat de les Idees platòniques a la futura societat sense classes, però no deixa de ser el lloc d'on provenen tota la veritat i tot el valor. El món ideal fonamenta i dóna forma (a les bones o a les males) al món real. A l'estalinisme, també hi trobam la pretensió de cientifisme, i un argot, el del materialisme dialèctic, que tot ho explica i que justifica la supressió de qualsevol dissidència. I hi ha el clero que requereix tot dogmatisme, que ja no és la casta dels filòsofs sinó aquell Partit que és avantguarda de la societat. La confrontació democràtica de desitjos i de projectes no hi té cap lloc: hi ha una Veritat.

Entretingut amb aquesta lectura d'estiu, m'ha estat impossible sentir o llegir les notícies d'aquestes setmanes sense pensar que els mercats (els Mercats, millor) i el règim que ens imposen també pertanyen a la família platònica. Existeix un món ideal, que seria el del lliure joc del capital, on tot resultaria perfecte, i després hi ha el món real, ple d'imperfeccions, que hem de fer passar per l'embut de l'ideal a no importa quin preu. I, naturalment, hi ha el cientifisme, la pretensió que el govern s'administra des d'un saber que està per sobre del joc d'intercanvi d'idees entre els que formen la societat. El clero que l'ha d'administrar i al qual tots els altres ens hem de sotmetre el formarien aquells que saben perfectament com funciona això dels mercats.

Tot això ve a ser un divertimento, és cert, però m'ha reconfortat trobar una comparació molt semblant en una altra lectura d'estiu: Tony Judt. I ajuda a veure l'actualitat d'una altra manera. Si les primeres notícies i els titulars de premsa parlen de coses incomprensibles (la qualificació del deute, la prima de risc) és per recordar-nos que formam part de l'exèrcit dels que no en saben i que s'han de deixar conduir. I si Rubalcaba diu que, davant el deute, no hi ha dretes ni esquerres, sentim la música dels que volen posar la gestió de la cosa pública sota les urpes sinistres de la Veritat.