I què, si és del Barça?

Perdonin que els digui alguna cosa de mi mateix, només serà un instant: m'he resistit molt a admetre la patètica feblesa ideològica i política de José Luis Rodríguez Zapatero. S'ha d'entendre sobretot en base a dues dades: al principi de la seva primera legislatura, va fer tornar les tropes que Aznar havia enviat a l'Iraq. Aquest gest, enmig d'una situació internacional extremadament complicada per la brutalitat de Bush, tengué un gran valor: que un jove president de govern espanyol s'enfrontàs obertament a aquell president/terrorista dels EUA constituïa tot un gest que convidava a l'esperança en l'autonomia dels pobles i en la neteja d'un Estat sotmès durant vuit anys a l'autoritarisme d'Aznar.

A més, Zapatero era del Barça. Ja em perdonareu, però estadísticament aquesta dada parla al seu favor -en principi. És com si gaudís d'un grau més de pretensió d'innocència, si no es demostra el contrari.

Flirtejà amb la idea d'un estat federal. Me'l puc imaginar construint despreocupadament la utopia amb Pasqual Maragall. Però les coses comencen a fallar quan traeix Pasqual Maragall i el fa substituir per Montilla.

La seva actuació arran de la guerra de l'Estatut de Catalunya va ser irritantment decebedora. D'aquell primer Zapatero, ja ens en quedava poca cosa. Però aquest poc que ens en quedava va augmentar imprevisiblement per obra de l'estratègia del PP contra la seva figura. Els "populars" -reforçau les cometes- han estat tan grollers, retorçuts i poc patriotes -ja que ells fan bandera de patriotisme, valga'm Déu-, que un mínim de decència t'acostava a la figura d'un president que havia comès molts d'errors, però que no semblava pitjor que els seus enemics.

El PP ha abandonat Zapatero a la seva sort per dedicar-se en cos i ànima (?) a combatre Rubalcaba. Zapatero ha aprofitat la treva per pactar amb Rajoy, sense vergonya, de manera indecent, la reforma de la Constitució dictada pels mercats. Servidor, que vaig votar en el referèndum que la va aprovar, ara no em puc creure que dos ciutadans espanyols acotin el cap i la reformin sota instruccions dels grans sàtrapes de l'economia global.

Aquesta deslleialtat -deslleials són també tots aquests socialistes i "populars" que hi donen suport, de gust o amb el nas tapat- m'ha desarmat de qualsevol resistència a reconèixer els errors en què es basava un cert afecte inicial vers Zapatero i el posterior sentiment de solidaritat amb la seva figura diàriament humiliada pel PP. Me'l puc imaginar d'aquí a uns quants anys dictant conferències en universitats de tercer ordre, suposadament purificat dels seus pecats per la llunyania en el temps: com ara Felipe González, que s'atribueix una autoritat moral inexplicable en qui governà enmig d'aquell akelarre de corrupció i polítiques sinistres -exemple: el GAL-. Però em pregunt, i no tenc resposta, què podrà ensenyar Zapatero que no sia mostrar-se ell mateix d'exemple de com sotmetre's als mercats és un camí sense fi, cada dia t'exigeixen més fins que ja no et queda ni una gota d'ànima per a tu mateix.

Quant al Barça, per mi com si es vol fer del Club Deportivo Móstoles, amb tots els respectes per a aquesta entitat.