L'estiu eivissenc

El que es nota més d'Eivissa és que tota l'illa s'estructura entorn d'una idea o d'un malson sense fissures. Aquesta idea no té res a veure amb cap engruna d'identitat balear, amb cap essència més o menys nostrada en la qual s'hi pugui reconèixer un mallorquí, per exemple, sinó que tota l'illa desprèn el mateix tuf de circ global, de meravella indistinta i virolada, d'espectacle adreçat a un turista necessitat d'exotismes i de posats extremats. El més difícil de veure, en tot Eivissa, deu ser un eivissenc. Hi ha els pins, és clar, i el rocam torrat i grotesc, però per allà hi passegen els cossos nus, les belles joves tatuades sense criteri estètic, els mascles més fàl·lics i més espellotats.

A Eivissa tothom que hi arriba hi vol destacar: és la pàtria dels vestits de nit, de les cares bronzejades, de les camises més estampades, de les faldilles de lli. Homes ensotanats i amb barbes històriques, dones que ballen descalces amb el primer passavolant. Els escots, a Eivissa, són tota la ideologia que es necessita, i les anques cenyides conformen tota una actitud vital. Així, la gent desprèn un airet de sofisticació impostada -però tot és màscara: mala consciència de burgès-, i un s'asseu per exemple a un restaurant i, mentre sopa un plat que han batejat com 'tigre que plora' -però només és vedella amb dues fulletes de coriandre-, li fan desfilades de models o passen dues noies precioses amb ales d'àngel a l'esquena disposades a toquejar-li les cervicals o, si s'apropa a la pista de ball, hi troba tres dames impressionants, mig nues, amb una cresta al cap, fent contorsions mentre es cobreixen la cara, per moments, amb autèntiques màscares caníbals.

Posem -per simplificar- que el viatger després entra a la discoteca més famosa, la cèlebre Pachá. I tot allò no és més que el tumult multiplicat, els milers de Narcisos que s'emmirallen en una multitud idèntica a si mateixa, una associació momentània de solituds que mútuament s'espien i es desitgen sense dir-s'ho -i la tristor somriu, mai resignada- entre llums que guspiregen i una música ensordidora, molt més forta que a qualsevol altra discoteca coneguda. I el viatger ha de ballar, i esperar que passin les hores empeses pel rom, mentre la nit va creixent com una serp poca-solta i de sobte apareix una sílfide amb un cul enlaire perfectament democràtic, que se situa entre ballaries futuristes, i comença a enfilar-se a una barra d'acer, talment les dansaires d'un planeta encara governat per tribus d'amazones. I així va fent, pujant i baixant i surant en la nit vana, fins que el sol surt i ens troba a tots amb cara d'imbècil.

I això és Eivissa. També hi ha el iot, i el gran Gatsby que convida a calderetes de llagosta, i el migdia que trona empès per les cigales. La bancarrota estètica i moral d'Occident té la seva borsa de valors en una illa que vam rifar-nos a canvi de dues unces d'or falsificat. Qui ens hauria d'haver dit que la plenitud s'assemblaria tant al nihilisme.