"Aquell matí, la calor era sufocant i depriment. Dalt de la muntanya s'estenia, endormissat, Refrontolo, petit poble italià que, amb les seves cases i les seves teulades de colors vius, amb l'esvelt campanar de la seva església, i, en el fons, l'aristocràtic castell d'hermós pòrtic que, envoltat pels frondosos cimals de vellíssims castanyers d'Índies, en esser contemplat des del cim d'una muntanya llunyana o des d'un aeroplà, hauria fet l'impressió que, en aquella comarca, una vida pagana de llatina bellesa somniava dins un silenci infinit i dins una pau interminable.Realment, a la vila, hi regnava un profund silenció: eren deserts els carrers i els patis, com si tothom s'haguera amagat per posar-se a refugi d'aquella calor abrusadora. A casa del camperol Jacobo Renza es va obrir sobtadament una porta per donar pas al senyor tinent Janos Zsibai.
Duia oberta pel pit la jaqueta de tela i les seves botes eren blanques de pols, esquinçades i trencades. Travessà el pati i entrà al jardí, on sobre el camp d'ordi sembrat, s'alçaven alguns arbres fruitals i gruixudes soques de parra, com a evident demostració que el pagès italià sap gaudir de tots els pams de terreny que li ha concedit la sort. Zsibai es va asseure sota un cirerer i es va llevar la jaqueta. La seva camisa no tenia més que una màniga. L'altra era un parrac que gairebé li arribava al colze.
També a l'esquena estava la camisa trencada, de manera que es necessitava molta fantasia i bona voluntat per donar a aquella peça, bruta i plena de pedaços, el pompós nom de camisa. Penjà Zsibai quelcom que servís de blanc sobre la soca del cirerer i, després d'empunyar el seu revólver d'oficial, amidà vint-i-cinc passes de distància i començà de disparar. El primer tret ressonà com un tro en el silenci sufocat i ensopit, i despertà sobtadament de la profunda letargia tot allò que hi havia a l'entorn: els arbres, els murs de les cases, les muntanyes llunyanes, des de les quals va respondre un ressò feble i apagat; i un esbart de coloms que, amb gran renou d'ales, va emprendre el vol des de la teulada de la casa per dibuixar grans cercles sobre l'aire."
Un fragment carregat de missatge i simbolisme. Un poblet de muntanya, adormit, pagès, allunyat del front, on gairebé no arriben noves de la guerra. Hi entren uns soldats de l'Imperi Austrohongarès, entre d'ells un oficial presumit que ha hagut de veure com les accions bèl·liques anaven esbocinant la roba del seu uniforme. L'oficial, malsofrit, per tal d'apavaigar la nerviada que porta a sobre, es dedica a fer sorolloses pràctiques de tir. I amb aquells trets, que són preludi de mort, es desperta la vila. I s'espanten els coloms, que són símbols de la pau, com ho és també el somni plaent d'una criatura. Lajos Zilahy (1891-1974) ens dóna un testimoni i una lliçò dins la senzillesa d'aquest quadre. L'escriptor va participar en la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i, en acabar aquesta, fou periodista a París i a Londres. Havent retornat al seu país, agafà justa fama amb les seves novel·les psicologicosocials.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.