La darrera improvisació de ZP

El fons de la reforma constitucional proposada per Zapatero és bo. Controlar el dèficit de les administracions públiques és quelcom imprescindible. En aquest país s'ha instal·lat com a norma allò que -com diuen el castellà- "lo que es de todos no es de ninguno", i així ens ha anat. Aquesta deplorable màxima la va dir en el Parlament balear Jaume Matas. I ningú, ningú, ni de l'oposició política ni social, ni tan sols en articles d'opinió -amb alguna excepció que no va fer més que confirmar la regla silenciosa- li va retreure res. Segurament perquè són molts els que pensen com Matas. I això, multiplicat per 17 autonomies regionals més els més de 8.000 municipis que tenim a tot el país, resulta una bomba de rellotgeria. Que està a punt d'explotar. Posar ordre a aquest festival de despropòsits de despesa és més que raonable.

El problema comença quan es veu que la proposta de Zapatero és forçada. No creu que ho hagi de fer, sinó que li obliguen els governs d'Alemanya i de França. Sobretot Merkel, la qual, com a bona alemanya, és una dona seriosa i responsable i no pot veure ni en pintura a l'inconsistent i irresponsable Zapatero. Una reforma tan seriosa i que té les implicacions profundes que pot tenir, no pot ser que es llanci d'aquesta manera. Au, en un plenari del Congrés es deixa caure que "seria bo per l'estabilitat futura de les administracions espanyoles". Com sempre tractant-se de Zapatero, és una pura improvisació forçada. És quelcom que no volia fer de cap manera. Quan, ara fa un any i mig, Mariano Rajoy -infinitament més seriós en política econòmica que el babau del president- ho va proposar, tot el PSOE, començant per Zapatero, s'hi va oposar i se'n varen riure com si fos una ocurrència desbaratada. Ara és el mateix president i secretari general del PSOE qui ho proposa. No només és el pitjor president del Govern central que hem tengut en democràcia, sinó un home que cal que marxi aviat o ens rebentarà el país, tal és el grau de la seva inutilitat.

La mesura pot provocar, de fet ha provocat, ja, la reacció contrària de l'esquerra cutre. Tant d'IU com d'una part del PSOE. Naturalment, el PSOE balear s'hi oposa, només faltaria: no perd mai una oportunitat per deixar clar com és. Els nostres esquerrans són molt europeistes, però de l'eurofestival en què tothom fa el que li surt d'allà mateix. Es vulgui o no, si la Unió ha de tenir algun futur -cosa que és justament allò que està en joc, enmig d'aquestes crisis financeres, perquè si cau l'euro cau la Unió- no pot ser que països com Alemanya i França es comportin d'una manera prudent, quant a la despesa pública, i d'altres irresponsables -com els PIGS: Portugal, Irlanda, Grècia i, és clar, nosaltres- ens dediquem a la festa.

El fons que persegueix la reforma constitucional és inexorable. Allò que passa és que justament per ser quelcom tan seriós no es pot fer d'aquesta manera. No es pot improvisar. No es pot jugar tan irresponsablement amb matèries tan sensibles. En els 34 anys de democràcia -d'ençà de les primeres eleccions de 1977-, al llarg de 20 el govern nacional ha estat d'un partit -UCD, PSOE, PP i, novament, PSOE- que l'ha tengut en minoria i s'ha suportat sobre els nacionalistes, bàsicament CiU i PNB. Així que una reforma així, tan important, no pot fer-se a l'esquena d'aquests partits, com pretén Zapatero. Perquè és la manera que no serveixi de res.