Els teòcrates (i II)

Quan l'escriptor dissident rus Aleksandr Soljenitsin va visitar Espanya durant els anys setanta va tenir paraules elogioses per a la dictadura de Franco. Soljenitsin havia contribuït a difondre arreu del món amb les seves novel·les que la Rússia soviètica era un règim d'opressió -cosa ja sabuda, el que va exposar és que hi havia dissidència, fins i tot dins el gulag-, però això no significa que, sent un declarat opositor al comunisme, simpatitzés amb la democràcia liberal. Soljenitsin és l'autor d'un discurs a la universitat de Harvard (La decadència del valor), on exposa clarament les seves idees cristianes, ja ben presents en d'altres de les seves obres. Si les recordem en aquest article és perquè expressen amb més encert i qualitat humana que les del papa Benet, els principals problemes que, al parer d'aquest autor, implica haver triat com a règim polític la democràcia liberal. Soljenitsin ho explica amb uns termes que recorden els que també exposa Jordi Llovet en el seu ja cèlebre assaig Adéu a la universitat: l'igualitarisme occidental deriva cap 'al triomf de la mediocritat'; llibertat que es dóna als individus gairebé no té límits a l'hora de satisfer les pròpies passions. Per Soljenitsin només s'hauria de concedir una llibertat als individus: la llibertat de fer el bé. ¿Però qui tria què és el bé i el mal? L'Estat cristià. Aquest garantiria la felicitat de tots i corregiria aquesta anarquia animal en la qual, diu, vivim, on tothom va a la seva.

Aquests arguments, els de la teocràcia, són sobradament coneguts. Podem simpatitzar amb alguns dels diagnòstics -la necessitat de valors transcendents, per exemple- que es fan contra la nostra societat, però al meu parer el remei que proposen -tant els grans literats cristians com el papa- em semblen pitjors que la malaltia. Tot el que exposen condemna qualsevol componiment, qualsevol via intermèdia entre la crítica a l'individualisme i el retorn als dogmes revelats. Qualsevol resposta moderada és titllada de mediocre. El teòcrata -i el radical que simpatitza amb els extrems, de dretes o d'esquerres- només pensa en binari: o tot o res. És així com sembla que obliden que viure a la nostra societat liberal no significa viure en l'anarquia, perquè si bé l'àmbit privat és lliure, el públic està ben reglamentat. Tampoc l'igualitarisme implica que tots hagin d'arribar al mateix punt, sinó que tots tinguin els mateixos drets. I tampoc és cert que la gent, en les nostres societats laiques, visqui desvinculada i únicament dedicada a satisfer les seves necessitats materials. Aquest diagnòstic és extremat, i per tant fals. Molta gent té un comportament moral sense passar per cap mena d'església. I és possible fer del bé un principi regulador de la vida en societat sense que aquest bé ens hagi de ser definit pel papa o pel confessor de la cantonada. I encara que aquestes idees fallin, tampoc no és necessari fer-ne un relat apocalíptic: no hi ha cap fatalitat que ens impedeixi posar-hi remei.