La tossina de silja (1931)

"Silja, la jove i hermosa pagesa es va extingir vuit dies després de Sant Joan, quan l'estiu resplendia ornat amb les seves millors gales. Donada la seva condició, es pot dir que va tenir un final decent. Encara que no fos més que una serventa òrfena de pare i mare, sense altres parents que la poguessin assistir, tot i que va haver de recórrer algun temps a cura aliena, pogué prescindir de l'assistència pública: així li fou estalviada aquesta petita vergonya, insubstancial tanmateix. Les cases de possessió de Kierikka, on es trobava aleshores col·locada, tenia una cambreta al costat de l'estufa, i allà es va instal·lar Silja; hi prenia també els seus menjars, que mai podia acabar. Aquest tracte humà no era conseqüència d'una bonesa particular dels seus amos sinó, més aviat, d'un cert abandonament que caracteritzava aquella propietat més o menys ruïnosa.

Pot ser que fins i tot pensassin aquells en les economies de Silja, que també tenia bons vestits: tot plegat seria pels que haguessin tengut cura d'ella, puix que ja més d'una vegada la madona de la casa s'havia aprofitat del guarda-roba de la serventa. Havent heretat la natural polidesa de son pare, Silja va saber fer agradable i comfortable el reducte on s'allotjava. Per la finestra mal encaixada, la seva tossina seca es podia sentir des del prat on jugaven i corrien els pàl·lids infants de la casa. Aquella tossina fou un dels elements que, llevat de les flors i les herbes, contribuïren a formar l'ambient de la casa de camp en aquells dies d'estiu. En els darrers instants, la xicota experimentà l'encís imcomparable de la solitud. Tot conservant la lúcidesa, com s'esdevé sempre amb els malalts de pit, aquella solitud estiuenca fou un sobirà derivatiu per a la tensió de la seva vida sentimental..."

Aquest fragment narratiu ens posa al davant una realitat molt estesa al llarg del segle XIX ací i enllà. Les al·lotes malaltes de tisi, com aquella dama de les Camèlies de Dumas i que s'inspirava en un cas real que tenia a París noms i llinatges, que moltes vegades, a causa de la malaltia aleshores incurable, deixaven la vida gairebé adolescents. La tisi, consumpció gradual, febre hèctica i ulceració d'algun òrgan, dit en altres mots, tuberculosi pulmonar, arrossegava a poc a poc, dins aquell mas nòrdic, la protagonista de la novel·la, Silja, i la duia camí de la tomba. Franz Eemil Sillanpää (Hämeenkyrö, 1888-Helsinki, 1964) fou un gran narrador d'origen pagès que estudià biologia i, després, es consagrà a la literatura. En les seves obres apareix allò que diuen determinisme biològic, quelcom que inspira tota la seva producció. Membre de l'Acadèmia finlandesa, fou guardonat el 1939 amb el premi Nobel de literatura. Silja, l'heroïna del relat que comentam, i que veia la llum de la primera edició en aquestes dates, representa la tràgica realitat, quasi mística, d'un inexorable mal destí.