La mort d'un estibador (1888)

"Allà lluny, sobre la ratlla com traçada amb un llapis blau que separa l'aigua i el cel, es va enfonsant el sol, amb el seu polsim daurat i els seus remolins d'espurnes porprades, com un gran disc de ferro roent. Ja el moll resta quiet i els guardins van d'un cantó a l'altre, els barrets fins a les celles, ullant ací i enllà. Immòbil el gegantí braç de la grua, els jornalers se'n van a casa. L'aigua remoreja sota el taulat del moll i el vent salat i humit que bufa de mar a terra endins, a l'hora que la nit puja, fa cabotejar les barques més properes... El dia fou bell, de llum clara, de sol d'or. Altre cop, sobre el moll, circulen les vagonetes sobre els seus rails, i cruixen les politges i xoquen les cadenes. És la gran confusió del treball que causa vertigen, el ressò del ferro, el tragí onsevulla, i el vent quan passa pel bosc de pals i eixàrcies de navili. En els davalladors del moll hi havia el fill de l'oncle Lluc i altres barquers que descarregaven farcells apressadament.

Era cosa de buidar totalment les embarcacions. De tant en tant, descendeix la llarga cadena rematada en un garfi i sona com una matraca en córrer la roldana; els xicots fermen els farcells amb una corda doblegada per la meitat i l'enganxen al garfi. Aleshores, aquests pugen com el peix agafat per l'ham o el plom d'una sonda, ara quiets, suara agitant-se d'un costat a l'altre, com un batall en el buit. La càrrega s'amuntega. De tant en tant, una ona mou l'embarcació plena de farcells. Aquests formen una mena de piràmide en el centre. I hi ha un farcell molt feixuc, molt feixuc, el més gran de tots, ample, gruixut, que fa olor de brea. Venia en el fons de la barca.

Un home, dret al damunt d'aquest, és com una figureta sobre un sòcol de grans proporcions. Com tots aquells farcells d'importació, apareix embolicat de lona i faixat amb corretjam de ferro. Sobre els costats, enmig de ratlles i triangles negres, hi ha unes lletres que miren com si fossin ulls. Les seves corretges de ferro han estat estretes amb claus cabeçuts i aspres; i dins les seves entranyes ha de tenir el monstre, si més no, lli i percal".

El conte tràgic deixa entreveure el seu final. El gran farcell caurà al damunt, quan es desprengui de la grua, del xicot més innocent i il·lusionat de la colla. És el drama del jove estibador narrat per un Rubén Darío prosista. Reuní en el seu llibre "blau" tot un aplec de relats i poesies, com si fossin dues maneres de contemplar la vida o dos instruments per amidar-la. I entre aquests relats es troba el del dissortat estibador. Rubén Darío definí el volum com un "llibre parnassià" i probablement ho és, ja que incorpora una certa visió neoclàssica d'estil gal al conjunt de l'obra. Juan Valera en comentà que, més que un llibre, és un opuscle tan ple de coses i escrit en un estil tan concís, que dóna molt per pensar i ofereix també molt per llegir. De fet, és el que diu en una obra de jovenesa, puix que Rubén no passa dels vint-i-cinc anys. Però ha sabut aprofitar magistralment les seves visions i experiències.