El País Valencià i Berlusconi

Si el PP valencià no fos el PP valencià, a hores d'ara tota la comunitat catalanoparlant i tota la catalanofília mundial estaria escandalitzada pel fet que aquest partit hagi vetat l'ingrés de Joan Francesc Mira al Consell Valencià de Cultura. JF Mira no és tan sols un gran home de ciència i segurament el més gran escriptor valencià modern -després de Joan Fuster, podríem dir, sempre que estàssim disposats a fer bestsellers d'aquestes qüestions-, sinó que figura entre els escriptors actuals en català més interessants. El seu valencianisme no és segregacionista, i el seu nacionalisme no és subsidiari del catalanisme. És lúcid, culte, creatiu, universal. Qualsevol país europeu se n'enorgulliria, de tenir-lo entre els seus intel·lectuals. Però el PP valencià és el PP i, a més, valencià, de manera que, de la possible valuosa aportació a la cultura de JF Mira, no en vol saber res. Qui no sigui capaç de veure en aquest gest una mostra d'hostilitat millan-astrayanesca a la intel·ligència, és que, decididament, ha optat per fer-se el cec davant la realitat i el desentès davant la vida en general. "'Abajo la inteligencia!" .

Però lamentablement ja no ens escandalitza, o almenys ja no ens sorprèn, que els "populars" valencians mostrin una vegada més el seu menyspreu per la cultura -i per la intel·ligència. Es nodreixen en bona part d'un anticatalanisme ferotge -la variant valenciana de l'anticatalanisme espanyolista, que en diria el mateix Mira-, i basta que un intel·lectual valencià no sigui anticatalanista perquè passi a ser sospitós. Aquesta manera d'afirmar-se valencians l'han duita fins molt més enllà del que seria comprensible fins en termes de la no-raó. Enquimerats per una rivalitat esdevinguda deliri, el govern valencià del PP ha arribat a obstaculitzar el projecte del corredor mediterrani, com si aquest corredor pogués servir de transmissor d'unes relacions normals amb Catalunya, comunitat amb la qual no s'han de temptejar formes de relació que no siguin de suspicàcia, de desconfiança, de malvolença i fins i tot d'odi.

Ara, per unes quantes mudades, Francisco Camps s'asseurà al banquet dels acusats, i la reacció dels seus, a València, però també en part a Madrid, d'alguna manera ens descriu un estat de degradació política general que explica perfectament el veto a JF Mira -i qualsevol altra barbaritat que puguin cometre. Si els ciutadans estam cansats de la rutinària declaració d'acceptació de les decisions judicials, tant per part del PSOE com del PP, ara en el PP enarboren els vots obtinguts per Camps com a argument que invalidaria algunes decisions d'aquestes, com és ara el cas de les mudades i algun jac a més a més. La ràbia de la taifa arriba a tal punt que s'atribueix l'acció judicial contra Francisco Camps en relació a Gürtel "als que han donat entrada a Bildu a les institucions".

És clar, si aquesta descomposició de la política valenciana és la via del PP valencià a les majories absolutes, és impossible que no se'ns faci present l'espectre de Silvio Berlusconi, paradigma d'un populisme que es cultiva i creix amb tota casta d'irregularitats. I que s'infla fins a esclatar, també.

(I els "populars" d'aquí, què en diuen, de Francisco Camps? Respecten les decisions judicials o les contraresten amb els vots obtinguts a les darreres eleccions? Seria interessant aclarir-ho, tan aficionada com és la dreta a certes transpolacions).