Menfotisme, en el millor dels casos

Ara ja, arribades aquestes calors estiuenques, el company Guillem i jo hem posat punt fins a principis de setembre, depèn de les temperatures, a les nostres passejades per camins i andanes per la forana, no tant sols del nostre terme municipal, sinó també pels dels voltants, Maria de la Salut, Ariany, Petra, Costitx, Inca, Sencelles... Amb una paraula, gairebé per tot el Pla, que hora i mitja o dues cada dia dóna per a molt així mateix.

Hem descobert paratges desconeguts per a nosaltres i d'una bellesa i singularitat extraordinàries. Ara mateix record la passejada per Biniagual i envoltants, petit aeròdrom inclòs fins i tot, o el camí de Montuïri a Randa amb zona humida, llac amb fotges i tot, a més d'altres aus aquàtiques, que no es priven de res per aquells envoltants. I sobretot s'ha de ressaltar absolutament tots els indrets farcits de petits tossalets, pujols, comellars menuts d'una intimitat verda encisadora, que hem admirat entre Sineu, Maria de la Salut, Ariany, Petra, Sant Joan, Vilafranca... Camejar pels Calderers o pels envoltants d'Hortella Vell és una delícia per als sentits, perquè canvien de matisos i tonalitats segons acaba la tardor i l'hivern s'acosta, a l'hivern de ple i la primavera. Ah, la primavera!, baldor de colors i flaires. Admirar la majestuositat de l'imponent lledoner ben davant la porta del cementeri de Montuïri, vatuajar quan trobam camins públics damunt el paper, però tancats amb barreres fàcilment franquejables, cosa que no ens atrevim a fer per mor dels cans de guarda que n'hi ha per tot i de tota mida i races. Una flastomia i mitja volta s'ha dit, demà serà més bon dia. Si, creguin-me, pel Pla de Mallorca encara ens queden paratges veritablement bells, privilegiats malgrat les reixetes, l'agressivitat dels filferros amb pues i el lladrar rabiós a cau d'orella, que fins i tot t'esquitxen de saliva els putes mastins, buldogs, dòbermans, pitbulls, rottweilers, etc., que un ja s'ha fet una cultureta canina a força d'aguantar-los les estridents lladrades a cau d'orella.

Com que són camins tan estrets, no te'n pots fer enfora.
Bé, però d'allò que volia parlar en veritat avui era de la gran quantitat d'errors ortogràfics que la gent, amb una alegria increïble, col·loca a les columnes dels portells de les seves finques. Aquesta darrera temporada n'he anat recollint, col·leccionant un bon grapat i que a continuació els oferiré, sense citar el lloc exacte on els vaig veure, que tampoc no importa humiliar ningú. Comencem: "S'A VERDERA" (per Sa Verdera), "CAN PEUET DE S'ATALAYA" (Per Can Pauet de Sa Talaia), "S'ATALAYA" (per Sa Talaia), "CAN ÑOÑO" (aquí ja m'he perdut), "C'AN ALGARROBA" (sense comentaris), "LLEÑA INASI" (deu rals del mateix"), "CA'N VEY" (per Can Vell), "SE ROTE" (per Sa Rota), "SE PREDERA" (per Sa Pedrera), "CA NA CHITA" (per Ca na Xita), "CAN PRADAS" (per Can Prades), "CA'N TRENQUIL" (per Can Tranquil), "SON DESITJ" (per Son Desig), "SINTEMPÉRIE" ( per S'Intempèrie), "ROTE NOVE" (per Rota Nova), "SOSTALET" (per S'Hostalet")... En tenc un bon grapat, més però trob que per avui la mostra ja és suficient.

Tot plegat sols s'explica des del menfotisme i la manca total de respecte vers l'ortografia i les ganes de fer les coses ben fetes. És que no m'entra dins el cap que la gent comani ceràmiques o plaques de ferro forjat que valen un dobler sense encomanar-se a Déu ni a sa mare. Rètols moderns, no creguin que siguin del temps de la picor. Jo no m'atrevesc a fer un empelt sense el consell i les instruccions d'un empeltador, per exemple, però pel que es veu hi ha molt fonetista a lloure, molt personal que se'n fot de la correcció de la paraula escrita. Què hi farem.