La Serra

La declaració de la serra de Tramuntana com a Patrimoni de la Humanitat de la Unesco és, indubtablement, una bona notícia. Certament no és una notícia que tengui unes conseqüències pràctiques directes i tangibles, tanmateix al final és lògic suposar que també n'acabarà tenint d'aquesta classe, de conseqüències. Tot i no ser un expert sobre la matèria, crec que la Serra és l'espai natural de més valor ambiental, paisatgístic i patrimonial que tenim en aquest petit país. El procés per a la seva preservació o protecció ja fa molts d'anys que es va iniciar amb aquella declaració de Paratge Pintoresc encara dins el franquisme, si no ho tenc mal entès.

La declaració que ara ens ocupa és, sobretot, un valor afegit. Dins la principal indústria del país, el turisme, un dels grans reptes que es repeteix contínuament per garantir la nostra competitivitat és que hem de generar valor afegit i singularitat. La gent quan viatja cerca experiències úniques; sol i platja n'hi ha a moltes bandes, per tant, si aquest sol i platja el podem complementar amb atributs de qualitat i particulars, que no es poden trobar en aquests altres llocs, aleshores, avançarem en una estratègia de futur intel·ligent. I molt sovint no es tracta de comptar amb aquests atributs, molt sovint els atributs existeixen, el que passa és que no s'és prou hàbil per posar-los damunt la taula, per donar-los a conèixer, perquè realment siguin percebuts com un atractiu que acaba d'arrodonir una destinació. El senderisme, l'excursionisme, el turisme de la naturalesa no és cap beneitura, sinó una realitat desestacionalitzadora a potenciar. Què vull dir amb això? El que vull dir és que des d'un punt de vista econòmic i de futur, per a les Balears la declaració també té enormes connotacions positives.

El Guix, Béns d'Avall, cala Tuent, Muleta, són terrenys protegits de la Serra, una protecció que en part ha estat possible perquè s'ha anat més enllà de la posició de qui avui dia domina les principals institucions d'aquesta terra. Com és un privilegi poder comptar com a titularitat pública d'una finca tan emblemàtica com Planícia. Tot això, evidentment ho dic sense cap ànim de polemitzar; ho dic, però, amb ànim de posar els punts damunt les is perquè massa sovint s'obliden les passes bones que hem fet i perquè no es desfaci el camí, com en algun moment semblava que podia haver-hi la temptació de fer.

Als balears ens falta moltíssima autoestima. Desprenem una boirosa impressió de considerar de segona allò propi. A altres pobles i zones passa el contrari, et donen a conèixer els seus atributs com si fossin una de les meravelles de la humanitat. Com diria aquell: entre poc i massa, la mesura passa. Per rompre aquest estat de l'ànima col·lectiva, si se'm permet la llicència poètica, no està gens malament que vénguin de fora i ens recordin que comptam amb elements d'una importància i un interès més que destacable. Anam escassos d'orgull i de confiança en les nostres pròpies forces i capacitats. Ens deixam enlluernar per allò extern i, en canvi, a allò més propi i més nostre, ho menyspream. En necessitam a tones, de declaracions per veure si així obrim un poc els ulls i no només aconseguim donar valor afegit a la nostra oferta turística, sinó que també dins les nostres pròpies consciències interioritzam que el nostre patrimoni material i immaterial, geogràfic i lingüístic, de tradicions i de pedra en sec l'hem de posar al capdamunt de tot, perquè no és massa habitual que siguin els de fora que defensin les peculiaritats i la identitat dels de dedins.