Jutjar els abusadors públics

Un dels fets realment històrics que estem veient aquests dies -arran de tot el daltabaix que comporta la crisi econòmica- passa pel judici al qual estan sotmetent l'expresident islandès Geir H. Haarde. Que un president pugui arribar a comparèixer davant d'un tribunal per haver portat a fer fallida un país, tot negligint els avisos que li feien arribar, és un fet inèdit en la història, i més tenint en compte que li poden caure fins a dos anys de presó.

El Parlament el va denunciar en una votació ajustada, després que les eleccions canviessin les majories, i després que, en dos referèndums, els islandesos es neguessin a pagar amb els seus impostos els tripijocs suïcides del seu antic govern, que va permetre que tres grans bancs inflessin una bombolla gegantina. Aquesta, en esclatar, va obligar l'erari públic a empassar-se un deute de 4.000 milions d'euros, xifra equivalent a un terç del PIB del país. Que un polític negligent o esbojarrat pagui amb una derrota electoral és cosa normal, però mai no s'havia vist que -sense tractar-se de corrupció, o terrorisme d'Estat, com Espanya- un polític veiés jutjada la seva gestió davant d'un tribunal. El fet implica un canvi radical de paradigma.

La cosa política es basa a gastar els diners dels contribuents, a benefici d'aquests, se suposa. Qui ha de gastar els seus propis diners s'ho pensa dues vegades. Però gastar de la butxaca de tots, inventant-se maniobres aventureres, obres faraòniques -velòdroms, aeroports sense avions, teatres, avingudes-, o arriscar-se amb diners que no són propis -desregulant els bancs perquè creïn riquesa fictícia i donin embranzida a una economia basada en la irrealitat- és molt més senzill.

Amb els diners de tots -dels altres- fa de molt bon jugar. El polític està al servei dels nostres interessos, ha de servir el país i no jugar amb ell com un ludòpata o un megalòman que busca fer història, aquell napoleonisme present en les ganes de deixar 'una obra', inaugurar edificis o infraestructures inútils, sempre amb el propi nom escrit a les plaques de marbre on també hauria de constar, pels segles dels segles, el volum del deute que han deixat a les pròximes generacions. Tots els que van aplaudir i feien de corifeus també haurien de demanar disculpes.

Hauríem de poder jutjar tots els ineptes que ens han deixat entrampats, a tots aquells que, a l'esquerra i a la dreta, i sense ni una gota de bona fe, han jugat amb els nostres diners d'una manera vergonyosa. Tanmateix, la nostra voluntat és la contrària: fem de la política el marc dins el qual es perpetuen els saquejadors: ¿per què alguns dels més notoris professionals de l'endeutament i la corrupció segueixen anant a les llistes, i continuen sent votats i elegits? Per una part, ens agrada la justícia, però, per l'altra, el nostre sectarisme -"aquests són els nostres!"- posa fre a qualsevol possibilitat de reglamentar una política menys procliu als abusos. És la cultura cívica la que s'ha de canviar: l'ull del ciutadà sobre la cosa pública hauria de filar molt més prim.