Milers d'acampats, milions de víctimes

Una de les tasques més ben efectuades durant els temps actuals és el teixit d'un conjunt de xerxes i comportes per barrar el pas de la gent als noms dels que habiten d'incògnit en l'urbanisme tèrbol del que entenem per Sistema. El Sistema està per damunt dels governs i dels partits polítics, per damunt dels règims, de les jerarquies religioses, ja que tots ells en són només una petita part subalterna, intercanviable a qualsevol moment. Però en són, també, la part més visible, la part en la qual molta de gent circula amb nom i llinatges, en cotxe oficial o en el propi. Avançar en el desemmascarament de les persones que habiten més enllà de les comportes i les xerxes és un dels grans reptes de la societat i, sovint, de l'Administració de Justícia.

És clar que no és una feina d'anar fent, perquè el Sistema és un arbre immens nodrit per les sabes que xuclen i bombegen les arrels -subterrànies, per tant amb contactes secrets, sovint insospitats. No sabem mai fins on arriben, obrint-se camí subterràniament, les arrels de l'arbre sagrat del Sistema.

Però sabem que el sistema pot enderrocar governs, destruir règims, estats, països, cultures, mercats, el planeta. Sabem que ho pot fer perquè ho ha fet i continua fent-ho. I, no obstant això, també tenim indicis de possibles febleses, tal vegada producte d'una por difusa, difuminada. Perquè, ara mateix, si ens esforçam a mirar amb una mica de serena objectivitat el moviment de les places d'algunes ciutats de per aquí prop, lamentablement hauríem de concloure que som molt lluny, no ja de la revolució, sinó d'una revolta amb cap i peus. El respecte, l'adhesió i fins la gratitud amb què puguem relacionar-nos amb aquest moviment no ens ha de fer perdre de vista la seva qualitat de primera provatura de protesta civilment convocada, és a dir, al marge d'organitzacions polítiques o sindicals. El moviment sembla ser el propi moviment. Les propostes que s'esbossen i que han transcendit a l'opinió pública són obligatòriament assumibles diria que per pràcticament tota la població, almenys des del punt de vista teòric. Tot plegat, és una manera de dir que les concentracions no constitueixen per ara una amenaça al Sistema.

I, no obstant això, la seva sola presència en espais públics ha inoculat el neguit a les venes del Sistema. Uns centenars, uns milers de persones assentades a places, què són, en realitat? I, tanmateix, el nerviosisme augmenta, i els governants són pressionats perquè retirin d'enmig tota aquesta humanitat, amb pretextos delirants.

Deu ser que, en aquests centenars, milers de persones, hi veuen una avançada dels milions de víctimes del Sistema, ara per ara immobilitzades per la por i/o la desesperança, però que, finalment, constitueixen un material humà amb capacitat per causar un sotrac als fonaments del Poder. Qui sap, però el més esperançador de tot plegat és allò que provoca en les extremitats del Sistema, governants i Policia.