A qui s'adrecen els partits?

En teoria, som a l'equador de la campanya més insulsa de la nostra història. Entre la crisi real, que repercuteix en el calaix dels partits, i la consciència que una despesa desmesurada seria interpretada com a inconvenient tudadissa, l'ambient no té el plus de publicitat d'anteriors convocatòries. Supòs que és d'agrair que no ens col·lapsin, especialment amb aquesta estètica costumista que utilitzen la majoria dels partits que fa impossible distingir si som al segle XXI o a l'anterior. Em deman si els estrategues, que els tenen i a caramulls, es conformen a recollir la collita de vots que sembraren el segle passat o si pensen, de veres, que quatre entrades a Facebook o a Twitter sobren per acostar-se a una joventut que veuen els lemes i cartells i només oloren naftalina. Tenim una campanya de "Cuéntame" mentre part de la societat ni n'ha estat actora ni es mou en paràmetres audiovisuals.

El canvi, que figura en el lema dels dos grans partits, va servir a Felipe González fa gairebé 30 anys. Ara ja no significa res, almanco pel jovent. Sense arribar a la Mallorca quica que representa la campanya de Jaume Font, cap dels altres no ha fet esforç de modernitat i aposta pel futur: com a molt, ja els deu estar bé quedar com ara. Només la coalició PSM-IniciativaVerds-Entesa sembla preocupada per acostar els joves a les seves paperetes. Han triat un lema nou -Pensam diferent- i uns colors i una estètica audiovisual compatible amb el que cada dia veuen els joves i no tant, passius consumidors de publicitat comercial molt més agosarada. Els anuncis televisius de la coalició, la cartelleria, els colors, la tipografia... albiren que hi ha vida més enllà de la gomina dels borjamaris del PP, la foto d'orla universitària del PSOE (Calvo aporta un bri de frescor, però no per la feina dels publicistes) i les apel·lacions als valors tradicionals de la Mallorca profunda de la Lliga i de CxI. Només la coalició econancionalista sembla haver-se cregut que el futur ha de ser amb més imaginació i, indefectiblement, d'altra manera. És vera que no tots els seus candidats queden a l'altura de la imatge publicitària, però l'esforç és d'agrair, almanco, per aquells que creim que allunyar-se de les generacions joves és el camí segur al fracàs social. Potser els partits poden mantenir expectatives electorals amb aquesta rància actitud, poruga per no trastocar hàbits, però la societat, no.

I aquí rau el debat de fons: a qui s'adrecen els partits amb l'important esforç propagandístic? Sembla clar que només es marquen l'objectiu de conrar entre els vots aconseguits anteriors convocatòries, el vot captiu, gairebé militant, pel qual la campanya i les seves manifestacions propagandistes només són una arenga de tràmit; car, però tràmit. Així, no estranya la limitació en la despesa que s'han imposat els grans, convençuts que només han de mobilitzar els seus, els que ja els coneixen. Entre aquesta iniciativa i la de limitar, censurar, la feina dels periodistes televisius, restam condemnats a la misèria intel·lectual que defuig qualsevol proposta nova. La seva hipocresia arriba al clímax quan públicament es demanen per què la societat els dóna l'esquena.