Boira a la platja (1971)

"El matí següent la boira era tan densa que no es podia saber si era de jorn. No s'adonava del temps que havia estat allà, assegut sobre la sorra, però sens dubte es tractava de moltes hores. No havia anat a ca seva perquè ningú no se sol passejar per la platja amb calçons blancs i botes de muntar, llevat que sigui algú escapat d'un iot. Si sa mare se n'hagués adonat, amb tota certesa, hauria avisat la Guàrdia Costanera i es procediria a dragar la badia a la recerca del seu cos. Si veritablement s'hagués mort, es prepararia el funeral per al següent dimarts i aquest seria un gran dia per a les seves ties Clara i Dora, puix que eren les dones més ploradores que havia vist mai. Unes quantes gavines canviaven els seus gemecs dins l'aire a devers les vuit del matí i aquesta era l'hora que Hermie creia que era, encara que podien ser també les nou. No hi havia cap manera de saber-ho exactament, però a ell tot això li importava ben poc.

Contemplà les ones que s'arrissaven lluny per llançar-se després sobre la sorra. Les va veure cargolar-se i fer voltes, per enretirar-se, a desgrat, cap a la mar. Ho va trobar interessant això. Mereixia figurar en el National Geographic, especialment per a aquell que desitjava convertir-se en peix. Una figura sortí de la boira i Hermie contemplà com s'acostava. Podia ser una persona qualsevol, però casualment era Oscy, perquè anava tocant la seva harmònica. Això el posà de molt mal humor. Era com si se li hagués acostat un enemic. Oscy es va asseure al costat durant una llarga estona, sacsejant l'harmònica contra la palma de la seva mà, cosa que realitzà tantes vegades que no només en sortí saliva, sinó també unes taques d'òxid, semblants a petits mosquits... Hermie no va dir res i Oscy respectà aquell silenci. Es va posar a tocar novament l'harmònica i en sortiren uns sorolls tan desagradables que semblaven sortits de la selva...".

És un fragment de la novel·la d'Herman Raucher, Sommer of 42 i l'autor ens conta com Hermie, Oscy i Benjie passen l'estiu a Packett Island. Això succeïa mentre Europa es dessagnava en la llarga Segona Guerra Mundial. Lluny de l'escenari de la tragèdia, l'estiu i la platja continuaven sent motiu de diversió, vacances i esplai.
Tota moneda té dues cares. Però allà, uns adolescents viuen, mirau per on, dies lents i desesperants, tot descobrint entre jocs, el sexe i la violència. Mentre a l'antic continent els éssers humans només es preocupen de sobreviure, a Packett Island, on hi ha casa pròpia, llit fet i taula parada, uns al·lots volen donar sentit a la seva vida abans d'incorporar-se en el món, que suposen mític, dels adults. Herman Raucher construí una obra mestra sobre una perfilada analítica del món adolescent, del drama de qui, tot sol amb la seva imaginació, ha de descobrir, passa a passa, la trista realitat dels més grans. Al cap i a la fi no és la maduresa que defineix el sentit de la nostra vida sinó els anys, fora de convencions hipòcrites i inconfessables secrets, infantils.