Emprenyar el bou de Son Munar

Els fets d'aquestes setmanes m'ho han posat com anell al dit. Ja saben que en el rerefons del títol d'aquest article hi ha una frase feta que és "emprenyar el bou des betlem" -tot i que, com passa molt sovint en els elements de la cultura popular, els refranys, frases fetes, gloses... sempre solen oferir variants i aquesta que he citada no n'és una excepció. Així, podem sentir a dir que, en comptes de ser el bou, el subjecte a emprenyar sigui la mula. Bé, sigui com vulgui, tot queda dins la cova i dins l'àmbit dels quadrúpedes. Ambdós, bou i mula, per raons òbvies, són figures difícilment emprenyables. La frase popular, ja que l'he esmentada, se sol dir quan hi ha algú que és molt tocasoletes, és a dir, un encruia mal de sofrir que a tothora li agrada empipar els altres.

No li volem tant de mal, al pobre bou de Son Munar, ni tampoc que robi el protagonisme històric, a l'hora de catalogar aquestes persones suara dites, al seu homòleg del betlem. Però el pobre, inert, ha vist pertorbada la seva pau de ferro per unes brotxes i uns colors d'un signe i d'un altre. Ja podeu comptar que a mi em fa més gràcia que el pintin una mica de flors o de colors vius, sobretot si la pintada té cap reminiscència - ai, pobres pecats meus!- de la creativitat del maig del 68, que no vaig viure. I també, per què no dir-ho, perquè m'agrada allò de subvertir l'ordre de les coses, especialment si es fa des d'una vessant irònica i lúdica. També hi podria afegir que m'agrada veure'l amb colors encesos pel que simbolitza desteixir-lo d'aquesta negror tan opaca i tan sòrdida amb què, el pobre, està condemnat a viure fins al judici final de la inevitable oxidació. Més enllà de tot això, el bou em serveix per fer dues consideracions.

La primera és que la brotxada planteja un interrogant dual. O estàs a favor dels qui el pinten de coloraines o estàs a favor dels qui el volen perpetuar de negre, com si l'espècie humana visqués condemnada a debatre's sempre només entre dues opcions úniques: àngel-dimoni, esperit-matèria, essència- existència. Sembla que, en comptes de progressar i anar més enllà de les dualitats platòniques-aristotèliques-bíbliques, de cada vegada més avançam a un reduccionisme dual, sense escletxes per a la dissidència, per a les terceres vies, per als matisos. Ara que ens hem afartat de clàssics, ho podem copsar. Jo record, quan era infant, que les fílies esportives estaven molt més repartides i el Bilbao, per exemple, era un club que tenia adeptes més enllà de San Mamés. I basta veure el bombardeig de propaganda electoral d'aquests dies, en què tot sembla girar entre dos pols, que no esmentaré per no engreixar-los més.

La segona consideració o la segona curolla és que coses tan trivials, si més no en aparença, com les pintades del bou, posen cadascú al seu lloc. La gent, malgrat la inexistència de la tercera via, es posiciona. Tots ja sabem de quin punt es calcen els endoladors bovins. Sols els faltava que les camises també ho fossin, negres, o d'un blau fosc. I també ens podem fer una idea del que serien capaços de pintar aquesta gent només que tenguessin una mica més d'imperi. Per altra banda, l'aparició de dos personatges altament significatius del PP - malgrat les excuses d'en Joan Huguet, que hi anava a títol personal i altres tramoies que no ens acabam de creure- posa ben de manifest de quin punt es calça aquest partit, quins són els seus valors, quines són les seves herències, la seva avior. Estic ben segur que, si el bou l'hagués adquirit una multinacional i l'hagués pintat del color que li hagués rotat per fer la seva propaganda, ni aquests dos prohoms ni cap dels personatges que els acompanyaven no hi haurien dit ni mu. I és que la Bíblia és sagrada i diu allò de: "Pels seus fets els coneixereu". I ja que hi estam posats, fa, quan escric això, menys de 24 hores que ha començat la campanya i totes les al·locucions públiques que he sentit fer al seu candidat a president de les Illes Balears han estat en castellà. I si els enviàvem, entre tots plegats, a pintar bous?.