Que la història dels transports públics a la nostra illa és un rosari de grans desfets precipitant-se escales avall, no cal que m'esforci gens a argumentar-ho: salta a la vista, fins al punt que ens té els ulls en un trist estat de tenebra repatània. Si més no, des de la segona meitat del segle XIX, és, en efecte, un rosari de deu desenes d'incúries per part dels poders públics purament negligents. Per mar, els menorquins ens haguérem d'espavilar a partir del 1854 per tal de disposar d'un servei regular de mercaderies i de passatgers. Així, posat en mans privades, la línia marítima fou oferta per la família de Joan Taltavull Garcia (i els descendents) fins a la tombada del segle XX, quan la companyia local serà adquirida per Trasmediterránea el 31 de maig de 1919. Per aire, no cal ni que ens hi referim: a dia d'avui, la vergonya és lacerant, àcida i burlesca, perquè hi som tractats com a indígenes d'alguna colònia en un penyal insignificant.
En tercer lloc, per terra, em sembla que mai -mai de la història-, les comunicacions interiors no han estat cobertes per cap servei públic. Ni a l'època daurada de la implantació ferroviària espanyola a partir de l'últim terç del vuit-cents, i ni després de la Guerra Civil del 1936 pel que fa a les línies d'autobusos, Menorca no ha gaudit de transport públic terrestre. L'autoritat, tot en gros i fent volar coloms, s'ha limitat a decretar-ne concessions de llicència, i a deixar fer. O sigui, l'exacte capteniment de Pilat quan volgué rentar-se'n les mans. Per tant, som un poble congriat al marge de l'educació per al transport col·lectiu. La nostra paràlisi ciutadana és tan voluminosa i enquistada en aquests afers, que mai no se'ns ha format la consciència dels nostres drets cívics a favor del transport públic -ni de les reivindicacions que en pertoquen. Els capítols de fracassos, idò, es compten a cabassos. No és sols que ens veiérem exclosos de qualsevol pla ferroviari, és que ni tan sols entràrem en els projectes d'implantació dels tramvies urbans i interurbans quan aquesta modalitat començà de rutllar a l'Estat. La, diguem-ne, frustració tramviària la visquérem el novembre del 1893. Aleshores, amb data de dia 14, la Direcció General d'Obres Públiques del Ministeri de Foment va resoldre d'autoritzar Pau Ruiz Verd, perit mecànic, domiciliat a Maó, per tal que en el termini d'un any pogués practicar els estudis pertinents -tècnics i de rendibilitat- d'unes eventuals línies de tramvia que unissin la capital insular amb les poblacions des Castell, Sant Lluís, Alaior, es Mercadal, Ferreries i Ciutadella.
El projecte s'acollia a les prescripcions de la Llei de ferrocarrils espanyols de 23 de novembre de 1877, aleshores vigent, i de l'article 16 del reglament d'execució en tot el que afectava carreteres i vies públiques preexistents. A la vista està, tanmateix, que no s'hi assoliren resultats concrets. Casualment, per aquells vols del 1893, el setmanari maonès El Pueblo s'havia fet ressò d'una notícia que es relacionava amb els plans de dotació de transport terrestre públic per a l'illa. Uns mesos abans, el 18 d'abril, havia deixat informat açò: "Se encuentra en esta ciudad el distinguido ingeniero D. Salvador Medir, con el objeto de organizar los competentes estudios para un ferrocarril secundario de Villa Carlos a Ciudadela. Nos consta que en dicha última ciudad ha hallado el Sr. Medir entusiasmo y apoyo para la realización del proyecto. Mucho ansiamos, también nosotros -que sentenciava el periòdic-, que pronto sea un hecho tan hermosa aspiración". Tot va quedar reduït, però, a un amarg no-res: el mateix resultat buit i estèril que donaria la nova embranzida que es féu arran de l'aprovació de la Llei de ferrocarrils secundaris de 26 de març de 1908.
I així, desatesos i impotents, ens ha discorregut debades el segle XX enter. Hem tombat el XXI i el panorama, lluny de girar per a bé, ha forçat la constitució d'una plataforma cívica de protesta permanent, per tal de dignificar -i abaratir- el transport aeri. No crec que els meus néts (si les meves filles ara menors de 10 anys arriben a tenir descendència) trobin pas cap millora dignificant de l'abandó mil·lenari, gairebé talaiòtic, que patim.
2 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Bon dia! l'historiador i president dels tècnics de protocol i communicació de les Illes Balears ens presenta un a panoràmica grisa del transport pùblic a l'Illa de Menorca. Una malifeta no d'avui, sino de sempre, que l'articulista justifica amb cites històriques. Aquesta reflexió, seriosa i acurada, cau com anell al dit en uns moments de campanya electoral i de crisi econòmica, cosa que ens convida a replentetjar un cop més el model de creixement sostenible menorquí. Anar de Maó a Ciutadella no ha d'ésser una aventura i un risc. Em de fer-ho possible abans de que les filles de'n Miquel Àngel Limón es facin grans. Tot un repte
Idò a Eivissa i Formentera estam igual o pitjor, es únics ferrocarrils que hem tengut han set es carregadors de sal, ja desaparescuts.