Els efectes

A la vida pública, en general, hi ha molt poca memòria. I aquesta manca de memòria fa que hi hagi persones o organitzacions que en relatiu poc temps i sense una justificació acurada puguin canviar de criteris sense que siguin objecte d'escarni i crítica. Un exemple d'això que ara tenc present és el tema dels consells. Hi ha persones i grups que han passat de ser els defensors a ultrança del reforçament dels consells, alguns varen convertir la creació del consell de Formentera en una de les seves principals banderes, a ser els crítics màxims d'aquesta institució, donant a entendre que haurien de desaparèixer o perdre moltíssim del protagonisme que els dóna l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears de 2007. Tot plegat l'única cosa que constata és que l'opinió pública és voluble i no passa factura dels canvis, encara que aquests canvis analitzats en profunditat no deixen de ser enormes incoherències i contradiccions.

Que l'opinió pública és voluble ho demostra també com s'han valorat determinats líders. Record que n'Aznar als seus inicis era menyspreat perquè se'l considerava l'antilíder: sec, gris, introvertit... Passat el temps, quan va obtenir la majoria absoluta, va esdevenir, per molts dels que tenien l'anterior opinió, un crac. Amb en Zapatero passa una cosa curiosa. S'ha de reconèixer que va néixer amb estrella i després que guanyàs les eleccions en dos dies tothom va començar a parlar de l'efecte Zapatero. Un efecte que provocava un engreix bestial del vot socialista i que generava el fracàs a les altres files partidistes. L'expectativa dels socialistes augmentava exponencialment gràcies a aquest anomenat efecte Zapatero que era com un bàlsam màgic que curava equivocacions i misèries diverses. De cop, però, arribà la crisi econòmica, i totes les propietats positives que tenia aquest efecte s'han reconvertit en efectes secundaris terrorífics per aquestes mateixes expectatives. L'erràtica política del president del Govern espanyol està minvant les possibilitats electorals dels seus candidats municipals i autonòmics. Es queixen ara, els afectats, de la injustícia que suposa que es mescli la seva gestió o les seves propostes amb el que fa o diu en Zapatero quan és evident que els comicis del 22 de maig no són per elegir els diputats del congrés o l'ocupant temporal de la Moncloa. Tenen raó. El que passa és que, quan això els beneficiava, callaven.

Intentar centrar el debat polític en allò que està en joc cada vegada resulta més complicat. I hi resulta perquè el bipartidisme és una distorsió tan trasbalsadora que acaba perjudicant els seus propis protagonistes. Si tot ho redueixes a una lògica a dos, al final, aquesta lògica se centra en allò que és considerat més important. I a la lògica bipartidista que patim allò més important no són els ajuntaments, els consells o el Govern balear, és el Govern central. Als seus pecats troben la seva penitència. Si la cultura política fos la d'un estat compost o plurinacional o divers, o com li volgueu dir, aleshores, aquesta juxtaposició d'àmbits de debat probablement no es produiria amb aquesta potència i magnitud. Si entenguéssim, polítics, periodistes, societat civil i tuti quanti, el sentit de fons de l'estat autonòmic i del repartiment territorial del poder, aleshores, la confusió seria refusada i els intents d'embull passarien factura als qui juguen amb això. Supòs que això no són més que desitjos frustrats dels qui creuen que les Illes Balears són molt més que una província o una delegació, o en termes mercantils, una franquícia.