TW
0

La política acapara l'actualitat informativa dels mitjans de comunicació, i és així perquè en depenen la sanitat, l'educació, la promoció turística i una infinitat de carteres socials, culturals i de serveis. Les properes eleccions autonòmiques del Govern, consells i ajuntaments estaran marcades pels diferents colors que la democràcia hi atorgarà. Però, s'assabenta el ciutadà de les diferents opcions polítiques que ens governen? Ens deixam dur pel nostre prejudici històric enfront del partit polític amb què simpatitzam? La resposta és difícil, com també ho és saber si són de dretes o d'esquerres un hospital, el tren, el carril bici, la universitat... aleshores dissenyats per uns i promocionats pels altres.

Poder analitzar l'eficàcia política dels governants no és fàcil, i molt manco distreure l'atenció dels missatges publicitaris pre-electorals. Què podem fer, idò? Adaptar el que sabem al llenguatge polític per poder transferir, entre diferents àrees del coneixement, raonaments i sil·logismes que ens permetin contrastar caracteritzacions pròpies en cada una d'elles i evidenciar fets ocults en altres. És a dir, quan dubtam i no veim clara una eventualitat, podem recórrer a una situació d'un camp que dominam i que hi sigui comparable i, d'aquesta manera, entenem millor el que succeeix.

Si dissertam sobre el mot "isomorf", descobrirem nombrosos significats amb un mateix fons etimològic, depenent de l'especificitat de cadascuna de les competències estudiades. La química ens ho definirà com la propietat de les substàncies que, tot i ser químicament diferents, tenen unes mateixes característiques cristal·logràfiques. La lingüística ho empra per relacionar la semblança fonètica i semàntica de trets estructurals diferents. L'àlgebra -m'han de perdonar la meva imperícia matemàtica- utilitza l'isomorfisme quan l'aplicació "f" és bijectiva. La medicina -aquí seré un poc més explícit- descriu el fenomen isomorf, o de Köebner, com una resposta patològica de la pell aparentment sana dels pacients afectats per determinades malalties dermatològiques, amb la qual cosa es reprodueixen les lesions característiques de la malaltia allà on es produeix una ferida, un traumatisme, un èczema o qualsevol tipus d'agressió suficientment notòria, amb la presència de lesions anàlogues però patogènicament diferents.

Aquesta visió de l'isomorfisme ja establerta en nombrosos camps en facilita l'aplicació a d'altres amb unes connotacions molt semblants. Aquest "no... però sí" que podem intuir en els fets isomorfs ens facilita identificar actituds i situacions "oposades... però avinents", com ara les observades en la política. Per una banda, sabem que les diferències de doctrina que hi ha entre els diversos partits són molt distants, emperò quan aconsegueixen una quota important de poder, es troben amb la impossibilitat de preservar aquests principis fonamentals que a priori els caracteritzen, cosa que es tradueix en unes actuacions distintives poc perceptibles per la ciutadania. L'estratègia per mantenir aquesta situació de domini és la mateixa per a totes les formacions polítiques i es limita a evitar canvis incontrolables o perillosos que puguin contrariejar els seus electors, ja que innovar en el món polític té el risc d'empitjorar la inèrcia d'una estructura administrativa complexa, obligant a un esforç desmesurat per aconseguir uns resultats positius i segurs. Aquests partits polítics serien "isomorfs", amb unes ideologies diferents però amb un comportament d'actuació similar.

Endemés, també podem advertir una actitud isomorfa en els ciutadans que decideixen entrar a la política activa amb unes idees que més o manco s'ajusten als principis d'un partit polític determinat. Potser aquesta visió un poc ingènua de la política amb l'objectiu de canviar el model de societat en què vivim, es va esvaint de mica en mica a causa de les nombroses i incessants injúries de partit, sempre difícils d'encaixar, que reben els afiliats, els quals s'han d'adaptar forçosament a les noves directrius, que, ben segur, no coincideixen amb el que de veritat creuen. Això produeix una situació d'obediència només suportable amb una dedicació professionalitzada de la política, fins i tot en partits polítics diferents, i així permet actuar als mateixos personatges durant la major part de la seva vida activa professional, obligats per la mancança d'una altra sortida laboral. Els "polítics isomorfs" serien aquells que, tot i tenir unes creences diferents, estan a mercè d'una altra ideologia imposada per una formació política a la qual serveixen professionalment.

L'excepció confirma la regla, i en el món polític podem trobar persones que han sabut mantenir i fer complir els seus principis, usualment per un període curt de temps amb motiu del gran desgast que provoca aquesta actitud. Per contra, alguns polítics professionalitzats són molt valorats per les diferents formacions polítiques, que es disputen els seus serveis, sempre adaptats a les circumstàncies dels que manen. L'isomorfisme no perdona en la política i, per tant, crec que serà difícil canviar aquest model que hi tenim establert. Mentrestant, la societat perd motivació i participació i només manté una situació gairebé bel·ligerant entre els partits polítics i els seus electors, a causa encara de les confrontacions civils pseudoreligioses passades -són ja 72 els anys transcorreguts d'aquell dia 1 d'abril- i als interessos nacionalistes merescudament recuperats.