L'encís i el sentiment

La setmana passada vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un espectacle teatral diferent i inèdit, almenys per mi. Es tractava de la representació de la clàssica obra El màgic d'Oz, interpretada pel grup de teatre escolar del Centre Pinyol Vermell, de nins i joves amb discapacitats motrius greus, ensems amb actors professionals, prou coneguts en el món teatral com Antoni Gomila, Rafel Ramis, Salvador Oliva i Guillem Juaneda.

Estem parlant doncs que el teatre, considerat com a art i com a escenari, esdevé el punt de trobada del món de les persones discapacitades amb el món de les capacitats, amb la finalitat de dur a terme conjuntament la representació d'una obra teatral. Aquesta tasca seria un bon exemple del que es considera integració social dels discapacitats, un verb que malauradament es declina ben poc.

L'experiència fou positiva, un espectacle ple d'encís i sentiments, i la confirmació que la solidaritat entre persones és un camí a reprendre més sovint. Dit això cal fer unes reflexions.

Les persones amb paràlisi infantil cerebral no gaudeixen dels beneficis, durant la infantesa, d'un desenvolupament motriu tan actiu i variat com el que té un infant normal, senzillament perquè les seves pròpies limitacions ho impedeixen.

També hem de considerar que el trastorn motriu, en aquest col·lectiu, va acompanyat de dificultats per a la percepció, la comunicació, i per al fet d'elaborar el propi esbós corporal i espacial, alhora que és present en alguns casos un diferent grau de retard intel·lectual.

Tot plegat fa que el fet de no tenir les mateixes experiències, pel descobriment del seu cos, és un obstacle per assolir la pròpia autonomia i, per tant, la relació amb la resta. La dependència d'un adult, en la majoria dels casos, és un altre fre al desig d'autonomia i aprenentatge.

Per descomptat, cal reconèixer que el fet d'interpretar el paper d'un personatge fictici en una obra teatral implica un estímul per enriquir una imaginació fins ara poc alliberada. L'actuació teatral afavoreix l'aflorament de les pròpies emocions, la reparació, encara que momentània, d'algunes frustracions, el descobriment i la utilització de nous caires de la personalitat, un millor entendre's amb un mateix. Tot plegat els dóna confiança.

Si a tot això afegim el fet que compartir els rols amb actors professionals té un efecte multiplicador d'aquests estímuls; essencialment perquè un bon actor és un mirall per a ells alhora que necessiten, damunt l'escenari, posar emoció, adaptació i acció a la seva interpretació.

Enhorabona a tots els actors i als organitzadors, per un vespre ple d'encís i sentiment!
L'altra reflexió que vaig fer aquella nit es basa en la temàtica de l'obra, en el simbolisme que com en tots els contes pot tenir l'argument.

La recerca, per part dels personatges, d'un mag que tingui la facultat de retornar les capacitats perdudes ja té un simbolisme ben evident en el món de les persones amb discapacitat.

Aquest simbolisme també el podem trobar dins del món de la societat civil.

L'Home de Llauna, al qual li falta el cor, és el símbol de l'Estat, un concepte que integra nocions, com domini, territori, legislació, judicatura, administració, imposts, educació, sanitat, etc. però que ara ha perdut el seu cor, és a dir la sensibilitat, i que a hores d'ara pateix un ofuscament polític tan gros, com diria Koselleck, que no s'adona de la realitat del que està passant. L'Home de Llauna necessita que el mag li retorni un cor tendre, sensible i passible.

L'Home de Palla, a qui li falten idees i imaginació, representa la manca d'ideologies engrescadores, enganxadores, que engendrin il·lusions, esperances i fe per poder creure que un món millor encara seria possible. El mag haurà d'atorgar una gran imaginació als pensadors perquè ens treguin de discursos en els quals les utopies es redueixen a salvar la moneda, l'economia, les finances i els bancs. Que surtin pensadors que ens parlin i ens moguin per lluitar contra la marginació, la pobresa, la incultura i la destrucció del planeta on vivim.
El Lleó Covard és el símbol de la societat civil exclosa per la seva covardia i comoditat d'exercir com a poder moral enfront del poder polític de l'Estat. El temor de perdre el que tenim ens porta a quedar-nos, ràpidament, sense res. Necessita que el mag li confereixi la Valentia per fer valer el seu poder i assolir el seu espai.

La figura de la Dorothy, la protagonista, pot simbolitzar la idea de la democràcia, que des dels grecs fins a l'actualitat va declinant històricament fins que ara ja es troba perduda. Ella creu que se l'ha buidada del seu contingut, se sent utilitzada, sempre en la boca d'aquells que no creuen en ella. Convertida en l'excusa per justificar fets que a ella no li agraden. Reduïda a actes electorals periòdics, en què cada cop i pren part menys gent, perquè molts han perdut la il·lusió que posaren en ella. Dorothy necessita que el mag li retorni la seva condició de participació amb llibertat i igualtat.
Em sembla que tot plegat és molt per a un sol mag.