Diu l'adagi vell que no sabem valorar les coses bones que tenim fins que les perdem. És una veritat com un temple. Vius, fas feina i et queixes per un caramull de petites coses sense importància. Però un dia no et trobes bé i el món et cau al damunt. I comences a pensar: "què hi estava jo de bé i no ho veia!". Tenies salut sense que t'hagués costat res, era com un regal que donaves per suposat que et pertanyia per sempre i no ho valoraves en absolut. Però, quan no la tens, aleshores apareix davant teu amb tot el seu valor. No et costava res, però valia molt.
Aquest pensament m'ha vengut al cap quan avui, a la televisió de Vilaweb, he vist una entrevista amb el jove afganès Enaiatol·lah Akbari, que, perseguit pels talibans, va haver d'abandonar el seu país als deu anys i ara viu a Itàlia. El motiu de l'entrevista és que el periodista i escriptor italià Fabio Geda acaba de publicar un llibre sobre la seva història sota el títol d'En el mar hi ha cocodrils.
L'entrevista és molt bona. Us aconsell que la veieu. Tracta un bon grapat de temes, des de l'experiència personal d'aquest jove exilat, fins a les seves impressions sobre tot allò que ha viscut, la relació amb la seva mare, la situació actual de l'Afganistan, i també la seva opinió sobre la immigració i l'acollida que dispensam els europeus a les persones que es veuen obligades a abandonar casa seva i venir a establir-se entre nosaltres.
De tot el que diu, supòs que per deformació professional, m'he interessat sobretot per la seva visió de la institució escolar, una visió que, malhauradament, no és la que predomina avui en dia. N'Enaiatol·lah valora molt positivament la possibilitat que tenim els europeus de poder gaudir d'un sistema educatiu de franc i per a tothom, cosa que no succeeiex per tot, ni a prop fer-hi. Si m'ho permeteu, reproduiré quatre de les seves frases:
"A l'escola s'aprèn a pensar i fer servir cadascú el seu cap. Sense l'escola tots som com un ramat d'ovelles amb un pastor que les condueix. I això no ha de ser així, cadascú ha de pensar amb el seu cap i no ha de deixar que altres decidesquin per nosaltres. Cadascú ha de poder triar. L'escola és un privilegi per a tots. Jo vénc d'un país d'analfabets".
Es tracta d'unes afirmacions que jo subscric al cent per cent. L'escola serveix per a moltes de coses, per tenir un futur laboral millor, per adquirir coneixements que ens permetin entendre el món i la societat, per ser capaços de resoldre problemes que ens apareguin al llarg de la vida, per tenir autonomia personal... Però, part damunt de tot això consider que el primer objectiu de qualsevol sistema educatiu com cal toca ser el que apunta el jove afganès, aprendre a pensar per un mateix i fer-nos més lliures. Per això, qualsevol règim autoritari restringeix la llibertat de càtedra dels professors i impulsa l'adoctrinament dels infants i adolescents perquè no aprenguin a pensar per ells mateixos i siguin més bons de controlar.
Però molts dels nostres alumnes no ho sabem, tot això. Alguns sí, d'altres tal vegada ho intueixen, però n'hi ha que ho veuen tot capgirat i pensen que l'escola és una imposició que els obliga a fer allò que no els interessa. És un error molt greu i que surt molt car. Tal vegada, si anassin a viure una temporada a l'Afganistan o a algun altre lloc on és difícil poder anar a escola se'n temerien del privilegi que gaudeixen aquí i, en tornar, estudiarien més i aprofitarien més tots els recursos que la societat aboca en la seva educació.
Professor
Allò que poc costa, poc val
21/03/11 0:00
També a Opinió
- Palma es presenta a Nova York com un referent cultural amb una mostra de flamenc
- Perdre la feina per defensar el català a l'aula
- L'Associació de Periodistes es posiciona en contra del nomenament de Josep Codony com a nou director general d'IB3
- El centre de Salut Emili Darder desobeeix la normativa vigent
- SIAU romp el silenci entorn del mestre i cantant Miquel Roldán
1 comentari
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Els qui essent al·lots de família pobre en plena postguerra ho passàrem bastant malament, no ens sembla tan xerec el món actual. Com a mínim això de bo n'hem tret, d'aquella experiència que no voldria pels meus fills ni pels meus néts. Crec que molts d'immigrants que venen de països on encara s'està pitjor de com estàvem nosaltres per devers els anys quaranta, amb la crisi i tot els sembla que aquí vivim prou bé, i si troben una mica de feina que els permeti no passar gana i dormir sota teulada, ja se senten satisfets. Però no és just que hi hagi tantes desigualtats, entre persones i entre països.