Repassant “S'Esclop”

Quan Joan Fullana va demanar a Josep M. Llompart un text autògraf per a la portada del primer número de S'Esclop, a l'inici del 2002, aquest va fer-li arribar un petit gran poema colpidor de La capella dels dolors i altres poemes (1981), el qual acaba així: "Rellotge d'hora final / decapita anhel i flama"; dos versos que semblen també adients en el moment que s'ha acabat una publicació que ha suposat tant de deler i dedicació i tractar de fer-ne un breu repàs.

La veritat és que per breu que hagi d'esser aquest, un no pot deixar de constatar la importància documental de la col·lecció dels 54 números finalment publicats. Una importància que crec que seria un error limitar al camp literari. De fet, cal recordar la contribució que S'Esclop ha fet a la difusió de les arts plàstiques -pintura, dibuix, escultura-, mitjançant reproduccions fotogràfiques d'innegable qualitat i, fins i tot, també de la música. Pel que respecta a l'escultura, cal esmentar l'abundància d'obres de Yolanda Rodríguez, Rainelda Palerm, Catalina Sureda, Marga Gómez del Cerro i molts d'altres.

Especialment, retenc o em reté la reproducció en color d'un cavallet de potes curtes de Manuel Brunet. Les reproduccions d'obres pictòriques en color també són nombroses. A mi m'ha impressionat de debò la d'Àngel Blau, un oli de Damià Huguet, en el número especial dedicat a aquest artista tan polifacètic i coherent.

Pel que fa a la fotografia -un camp atès amb molta cura per al millor disseny de la revista, sempre a càrrec de Joan Fullana-, no puc deixar d'esmentar, d'Iñaki Macià, Estació de Bunyola, en blanc i negre, en el núm. 37, i un espectacular contrallum en color apagat ocupant contraportada i portada del núm. 42. Ni tampoc, per descomptat, una foto en color sensacional de les aigües embassades de la desembocadura del torrent de Cala Mondragó, en la contraportada del núm. 43, que signa Joan, el responsable d'un gran nombre de les il·lustracions fotogràfiques de S'Esclop.

Per altra banda, s'han de destacar també les nombroses traduccions d'altres llengües, com les realitzades per Maties Tugores amb el títol genèric de Poetes francesos d'avui. D'aquest mateix company lletraferit, que dissortadament ens ha deixat molt abans d'hora, cal també esmentar alguns treballs sobre en Tòfol Serra, del qual va esser igualment un estret col·laborador. I també s'han d'assenyalar els nombrosos treballs publicats sobre la figura i l'obra de Miquel Ferrà per Francesc Lladó, un vertader especialista en la matèria.

Tornant als continguts de creació literària, vull destacar dos textos molt característics de Víctor Gayà, motivats per sengles poemes de Blai Bonet (La paraula), que apareix en el número homenatge al poeta santanyiner, i A l'inrevés, de Gabriel Ferrater, en el núm. 38, del qual fa una versió gairebé tan contundent com l'original. La darrera estrofa de La paraula blaibonetiana fa així: "I som canyes humanes / que sona Déu, sonant-les / quan parlam. Canyes fràgils, / però plenes de música". La darrera estrofa de la versió de Víctor Gayà, del tot sarcàstica, resa així: "Som fràgils com flautins / que fa sonar el palau; / una mà en treu la música / mentre l'altra ens escanya".

I encara hi ha tres versos més de Víctor Gayà, apareguts en el núm. 50, pertanyent a Porta tancada, un llibre encara inèdit, que no puc deixar de tenir presents: "Aquest som jo, contra les cordes. / Aquest som jo, en el punt de mira. / Perdent la meva fe".