Europa: paràlisi, esclerosi o consolidació?

Ara que s'han complert els vint-i-cinc anys de l'ingrés del regne d'Espanya i de Portugal a la Unió Europea -i, per tant, quan fa un quart de segle que els ciutadans de les Illes Balears som també ciutadans de ple dret de la Unió Europea- és un bon moment per analitzar si el procés de construcció europea continua el seu curs (lent, molt meditat però segur), o si estam en una etapa de paràlisi, o, fins i tot, d'esclerosi.

Certament, som lluny de l'Europa dels grans líders, que posaven per damunt dels interessos nacionals els del conjunt de la Unió, que tenien una mirada de llarg abast, que anava molt més endavant de cada legislatura i de cada presidència de torn. No hi ha, entre nosaltres, ningú que exerceixi un lideratge comparable al que a l'Europa ultramarina (i poc europea) va exercir Winston Churchill. Ni tampoc ningú que faci un paper comparable al de Konrad Adenauer, H. Spaak o Altiero Spinelli i Alcide de Gasperi.

Però també, crec que afortunadament, vivim en uns altres temps, en què no són els lideratges de persones carismàtiques i extraordinàries allò que ens fa avançar, sinó el treball en xarxa, la feina feta per equips de persones ben cohesionats i amb uns objectius clars.

Això no treu, naturalment, que el procés de construcció europea continuï sent un procés ple de dificultats. Llegint Jean Monnet, de qui ja hem parlat en aquesta tribuna, podem copsar plenament la consciència de les dificultats que aquest cappare d'Europa atorgava a la tasca de construir políticament el nostre continent. La construcció europea era prevista com a difícil, fa més de mig segle, perquè resultava d'allò més evident que per construir l'Europa política -els Estats Units d'Europa, en deia aleshores Monnet, juntament amb alguns membres d'un club realment selecte- s'havien de superar molts d'atavismes i, sobretot, s'havia de superar el nacionalisme de cadascun dels estats, que, al cap i a la fi, és encara avui el principal impediment per a la construcció de la Unió Europea.

Que no s'aprovàs el projecte de constitució europea de fa sis o set anys no constitueix, en si, cap daltabaix. Al cap i la fi el Tractat de Lisboa n'ha recuperat bona part, i ha tengut en compte un element fonamental del vell projecte de constitució: la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. Per tant, podem parlar de redireccionament, o d'alentiment, però no crec que es pugui parlar pròpiament de paràlisi.

Parlaríem d'esclerosi si consideràssim que la construcció europea constitueix un projecte vell. Des del meu punt de vista, és ben al contrari: la construcció política d'Europa, la construcció d'una Unió Europea que pugui superar àmpliament el paper dels vells estats, no només no és un projecte vell, sinó que segurament és, a hores d'ara, el projecte nou que pot engrescar més persones arreu del continent, i que pot tenir una projecció de futur més positiva per al conjunt de les nostres societats.

A les illes Balears vivim en una etapa molt interessant, en què hem de conjuminar la defensa dels nostres trets d'identitat nacional específics amb la inserció plena (activa i proactiva) en el projecte comú de construir la Unió Europea. Estic convençut, en qualsevol cas, que el nostre país es troba entre els millor posicionats per experimentar (i per treballar activament) en una qüestió que es troba, malauradament, molt abandonada pertot arreu, i en el qual només treballen petits grups de persones, escampades per tota la Unió Europea: el projecte de construcció d'una ciutadania europea compartida.

A Europa s'han orquestrat canvis culturals d'unes dimensions extraordinàries, a redòs d'una legislació compartida, i d'uns valors que tenim en comú tots els europeus. Aquests canvis culturals constitueixen una base sòlida per anar construint, maó a maó, una ciutadania europea, sobre els fonaments, precisament, d'aquests valors compartits.

Tenint en compte que la divisa d'Europa és "unitat en la diversitat" i que una de les bases de la construcció europea es fonamenta en el respecte a tots els pobles que integren la Unió, el procés, en el nostre cas, esdevé interactiu: hem de contribuir activament a la construcció europea per anar construint, paral·lelament, la nostra nació. Per anar bastint una identitat pròpia sòlida, a les Balears, que puguem federar amb la resta de Països Catalans i amb aquest gran estat federal que, de moment, no es dirà Estats Units d'Europa. Però, més endavant... com dirien els nostres veïns d'Itàlia, chi lo sà!