Faves comptades

A pesar de la voluntat de Josep Melià de ser aliè a qualsevol esdeveniment que ocorri a UM -"no forma part de les meves preocupacions, no m'incumbeix"-, no fa cara que se'n pugui desfer tan fàcilment. Ni ell ni el secretari general, Joan Monjo. Tots dos foren citats pel jutge dilluns a vespre per ser advertits que la dissolució que havien aprovat no podia ser, perquè la Fiscalia demanava una fiança civil de resultes de la qual, si no es paga, els béns, comptes i tot el que pugui tenir UM pot ser embargat, de tal manera que la dissolució haurà d'esperar que acabi el procés judicial. Un partit, no obstant això, no és una empresa i com que no té ànim de lucre -per molt que en aquest cas sigui pertinent dubtar-ho- no hi ha responsabilitat personal sobre la civil de l'entitat, excepte, naturalment, que algú s'endugui béns d'UM cap a una altra banda i el jutge -si ha imposat la fiança i l'embargament- se n'adoni, perquè aleshores qui en sigui responsable -que no sé qui deu ser però segur que era a la direcció del partit- serà qui patirà.

Deixant a banda el avatars d'UM, que encara no han acabat, el nou partit que impulsa Melià no es pot dir que hagi nascut amb molt d'esplendorós futur per endavant. Al dinar fundacional s'hi reuniren vint-i-vuit persones. Si més no aquesta quantitat de gent era la que apareixia a les fotos publicades. La informació de part deia que representaven "una trentena" de candidats locals, però tenint en compte que no ho són ni Melià ni Miquel Munar, queden, a tot estirar, vint-i-sis pobles representants. Fa quatre anys UM havia presentat ja els cinquanta-tres candidats números 1 a tots i cada un dels pobles de Mallorca. De la comparació, qualsevol observador neutral s'adona de l'extrema debilitat en què sorgeix aquesta Convergència. Sense tenir gairebé ningú amb cara i ulls per presentar a Inca, Palma, Manacor o Campos, entre d'altres, és entre molt improbable i impossible que pugui arribar al 5% per obtenir representació autonòmica al Parlament i al Consell.

Si a això li afegim la pèrdua d'alguna de les escasses persones que poden donar credibilitat nacionalista de centre, com és el cas de Miquel Àngel Grimalt, el pas d'UM a Convergència s'està demostrant com una seriosa minva i no com a cap guany. Si a UM -com be saben els que feien part de la direcció- no hi havia cap enquesta que li donàs més d'un 2,5% d'intenció de vot, aquesta Convergència necessàriament l'ha de tenir molt menor. És molt significatiu que en el PSOE donin per acabada l'aventura del nacionalisme de centre, que era la seva única esperança de mantenir el poder, la qual ara ha mudat a confiar a la desesperada en un acord entre el partit de Melià i la Lliga Regionalista de Jaume Font. Si Convergència vol pintar res en el futur polític mallorquí no té més remei que entendre que no existeix altre camí que acceptar el lideratge de Font. No es tracta d'una valoració de part, ni política tan sols. És que no hi ha cap altre remei, perquè si va cada part per separat s'anorrearan una a l'altra, ja que tots dos grups hi volen anar, als comicis, i que no hi ha lloc per a ambdós, només queda el camí de convergir. I ara per ara qui té la paella pel mànec i pot posar les condicions només és una part, i evidentment no és la UM bis que és molt més feble que la UM originària que va rebutjar Font. Són faves comptades.