El taller de pintura (1956)

L'estudi del Carrel estava en el carrer Nôtre Dame des Potirons Saint-Michel, al fons d'un ample pati al qual miraven algunes grans finestres, totes al nord i totes brutes, que il·luminaven també altres estudis igualment bruts. El major de tots i el que amuntegava més brutor era el del Carrel, on trenta o quaranta alumnes pintaven o dibuixaven diàriament, de vuit a dotze, llevat dels diumenges, models nus. El capvespre hi treballaven dues hores, exceptuant-ne els dissabtes, les tardes dels quals eren reservades per a les èpiques neteges. Una setmana el model era masculí i l'altra femení, i aquest era el torn al llarg de l'any. Una estufa escalfapanxes, una tarima, tamborets, caixons, cinquanta cadires, dues vintenes de cavallets, innombrables taulers de dibuix completaven el mobiliari. Les parets estaven decorades amb caricatures, a més de les fregades de les paletes que componien un ornament policrom no del tot desagradable.

Cada estudiant pagava per l'ús del mobiliari i del model deu francs mensuals a l'estudiant major o delegat de l'estudi. A més d'això, tots donaven en el seu dia d'ingrés trenta, quaranta o cinquanta francs per a despesa de pastissos i rom, celebrant-se així el nou alumne. Tots els divendres acudia a l'estudi Monsieur Carrel, gran artista i cavaller molt elegant i educat, condecorat amb la roseta de la Legió d'Honor i durant dues o tres hores passava revista al local, aturant-se un minut al davant de cada tauler i fins i tot deu o dotze quan el deixeble era treballador i prometia. Hi havia allà homes madurs, que feia ja més de trenta anys que hi pintaven i dibuixaven i que recordaven mestres anteriors a Carrel. Alguns podien pintar i dibuixar un tors tan bé com Velázquez o Ticià, i encara que no servien per a altra cosa, eren tota una institució dins aquella acadèmia. Hi havia gent més jove, que amb un any o dos es donarien a conèixer i seguirien algun dia les passes del mestre. Altres es veurien clarament marcats amb el signe del fracàs i el futur estigma de l'hospital, les golfes, el riu, la Morgue, o el que és pitjor, una maleta de viatjant o el mostrador patern".

Així descrivia una parisenca acadèmia d'art George du Maurier. Es tracta d'un fragment de capítol de la novel·la Svengali, en el seu moment molt celebrada i que fou traslladada al cinema amb gran èxit. El paper de Trilby, protagonitzat per Hildegarde Neff, rebé diversos premis. I és que l'argument és força interessant, ja que ens mostra la vida bohèmia del París de sempre. En aquest fragment, però, s'hi imposa la reflexió de l'èxit i el fracàs, de les bones aptituds i de les qualitats mediocres, dels que tenen empenta i dels que es desanimen ràpidament, dels que volen ser figures i dels que es conformen amb un èxit relatiu. Un fenomen, tot plegat, comú a totes les formes de l'art.