Mentre l'altra riba mediterrània es mobilitza per recuperar la dignitat col·lectiva, massa temps perduda entre sàtrapes, il·luminats i còmplices occidentals, la nostra societat sembla resignada a mirar-se la guixa i només alçar els ulls per defensar l'individu. Mou més renou la llei que pretén acabar amb l'excepcional pirateig a internet que la pròrroga de l'edat de jubilació o que la delictiva activitat dels responsables de la majoria de caixes, causa única de la seva desaparició i, en conseqüència, del servei social que estatutàriament havien de fer.
En l'àmbit més local, un delinqüent estranger romp la barrera de l'aparcament de Son Espases i aconsegueix més repercussió i protagonisme que la inauguració d'una escola allà on era necessària o que la proposta del Govern per no deixar sense ingressos una part dels aturats (tema que, si hem de fer cas als tremendistes, és la principal preocupació ciutadana). El debat se centra en l'inviolable dret a anar en cotxe a totes bandes i aparcar prop de la destinació i no en el greuge a la convivència que suposa conviure amb un verro capaç de rompre un element comú davant de les càmeres i, a més, bravejar de la seva gesta talment un modern heroi alliberador de conductors oprimits.
El peculiar sistema de Seguretat Social que tenim, alimentat exclusivament per les aportacions dels treballadors i no dels pressuposts generals, convida a creure que cadascú es fa el seu racó per a les velleses i malalties. No és vera. Els actuals cotitzants suportam solidàriament els malalts i jubilats actuals, talment esperam que facin les generacions futures amb noltros. La Seguretat Social és un contracte de solidaritat entre les classes socials i les generacions i el plantejament economicista i individualista que ha arrelat en el nostre disc dur col·lectiu ho oblida.
És a tots que ens interessa la pervivència d'un règim solidari i a tots afecta el mal ús i les bretolades d'alguns. Convé recordar-ho perquè ni el sistema és etern ni té vida pròpia més enllà de la que l'insuflem entre tots. I, si ha de tenir limitacions, que no siguin per culpa dels bàrbars sinó de variables com l'esperança de vida, un poc, i el baix nivell de relació entre la productivitat i els sous amb el qual s'alimenta. Així que no sé de què riu la claca quan un bàmbol no es presenta a una cita mèdica, trenca mobiliari o insulta un funcionari mèdic.
2 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
A aquest estat Espanyol la gent no es mobilitza o ho fa poc per una raó, manca de costum democràtica i, sobretot, perquè encara perdura la idea de què fer política, parlar-ne, està mal vist.. I això ho transmet als fills per això hi ha tant de "despolititzat" (dit en el sentit de "no saber de què va"). Aquí també encara molta gent de la dreta es mouen pel que està ben vist, i a sobre es creuen que no anar a votar no és fer política! Pobrets enganats!
La gent es mobilitza per els triomfs esportius o es queda a casa mirant televisió xabacana. La gent en general no té cap interès en defensar els seus drets, el seu futur ni el futur dels seus fills. Ni en temps de Franco s'havia aconseguit una submissió major. Però per sort sempre hi ha minories actives que recorden allò que cal fer, així que tenim futur. Egipte només es movia pel futbol i mirau ara, perquè al final, la necessitat de viure (dos dòlars al dia no deixen viure) s'imposa.