I el peix espasa esdevingué... balena

No em basta justificar-me davant les meves amigues per les històries personals que compartesc amb vosaltres a les contraportades del Diari de Balears, que també els fantasmes del passat de les meves amigues vénen a demanar-me'n comptes. La darrera vegada vos parlava de la meva estimada i íntima Rosa, que culpava en Miquel, -el seu primer amor-, d'haver-la convertida en peix espasa, agressiva sempre amb tothom, en lloc de la sirena que hauria estat si ell l'hagués estimada bé.

Idò, mirau com són les coses, que na Rosa està ben contenta amb el fet que llegissiu la seva història, i compartir així la seva metamorfosi públicament, però jo ja m'empenedesc de no haver mantingut la boca -i la ploma- tancada. Despús-ahir vaig arribar a casa després de la meva sessió de Wind-Sun (art marcial de defensa personal, inventat per una monja budista), quan després d'entrar al portal de casa, prop de les dotze del vespre, em va abordar un home amb gavardina, capell i barba postissa. Vaig pensar, en la dècima de segon que vaig tenir abans de reaccionar, que era l'atracador mediàtic que es va fer d'or robant de banc en banc i de caixa en caixa, i que va sortir a tots els telediarios nacionals. Però no podia ser, perquè ja el varen detenir, així que vaig tenir clar que era un violador. No me'n va quedar altra que posar en pràctica el que havia après amb el meu professor d'art oriental -qui per cert està boníssim- durant les dues darreres classes. Li vaig pegar als ulls amb els dits i amb la mà plana al coll, però l'anell de casada -que encara el duc per despistar- em va quedar enganxat a la barba, que no era -com jo pensava- d'Eurocarnavales.

- "Lina, atura't! Putes feministes...". Em va dir agafant-me del braç.
- Perdona, feminista, jo? I, tu? Exhibicionista de merda.... Ah, no, que dus roba davall la gavardina... Tu ets en... Miquel?
- Sí, som jo. Com t'atreveixes a publicar la meva vida privada?
- Miquel, em sap greu, però en tot cas és la vida privada de la MEVA amiga la que he publicada, tu sols fores una osca en el seu revòlver...
- Et denunciaré perquè la meva dona m'ha deixat per la teva culpa.
- Aquella amb qui te n'anares per deixar la MEVA amiga plantada amb l'aixovar i el pis comprats?
- Sí. Na Lucero ha descobert, gràcies a tu, que jo tenia una atlota abans d'ella i m'ha dit que som un porc, un mentider, un... de tot, i que la seva venjança no tendrà límits. Que em prendrà el xalet, la nòmina, la barca, el descapotable i totes les pertenences...
- Ah sí? Així na Lucero podrà convertir-se en na Barbie divorciada... que és el que volia. I tu, per ser en Ken tens molt poc glamur. Més te'n mereixes.
- Digues a la TEVA amiga que ni sirena ni peix espasa. La vaig veure l'altre dia passejant pel Born i crec que el que ha esdevingut és... una balena! I tu, una altra.
- Bona nit, tros de ... jonquillo! I no pel teu cervell que encara és més petit, sinó pel peixet que segurament amagues enmig de les cames. Ja ho deia na Rosa...

La veritat és que no m'agrada enfadar-me així, ni cridar d'aquesta manera, ni perdre la dignitat i menys encara amb un homonico com aquest. Més que res perquè cada capítol d'estrès semblant em suposa una pèrdua immediata de salut i una nova rua. I això sí que no. Em vaig girar molt digna i amb un somriure més fals que el de na Pantoja quan va sortir dels jutjats la primera vegada; però, quan vaig tancar amb clau la porta de canostra tenia la sang que m'havia pujat fins a la cresta. Vaig acabar amb la capça de bombons que m'havia duit en Xisco de Suïssa, i encara vaig haver de recórrer al tassó de llet, recepta infal·lible de la padrina per poder dormir. De passada, i després de desvestir- me, vaig pujar a la bàscula, atemorida, i em vaig mirar per davant i per darrere demanant-me si efectivament m'havia convertit en una balena.